La mina del Socau del Figaró

Des del Figaró teniu de seguir la carretera asfaltada que us portarà a la parròquia de Sant Pere de Vallcàrquera, amb vehicle o a peu podreu anar-hi.A partir d’aquest punt, és millor continuar a peu l’ara pista ampla de terra, al poc trobareu una cruïlla de camins, el de l’esquerra va cap a l’ Escola de Natura; vosaltres agafeu la pista de la dreta i passareu per can Matamoros; arribats a la cruïlla de Can Dosrius , seguiu el camí de la dreta que aviat creua la riera de Vallcarquera  i tot seguit deixeu els senyals del PR C-33 que continuen per una bona pista muntanya  a munt cap a direcció a Sant Cristòfol de Monteugues i a La Garriga.Cal que agafeu el camí que va fet una certa pujada tot paral·lel a la riera. En uns quinze minuts i a la vostra dreta haureu arribat a la Mina de Socau, situada en un revol a la dreta i a peu de muntanya.No confondre en una cova aquesta mina, va tindre un període curt d’explotació, des dels anys 1880 fins al 1895, donat aquest període tant curs, la Mina de Socau, tampoc no és massa gran.Va ser una explotació de magnetita, òxids de ferro i granats.En l’actualitat, si mireu d’entrar aneu en molta cura, per possibles despreniments  interns i que hi ha un gran bassal d’aigua en el seu interior.Com a complement, i front mateix de la Mina, hi baixa un corriol uns metres a una explanada molt bonica i ombrívola on hi ha unes grans pedres que us podent fer de taula i seient.

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

 

Informació sobre el nou blog Rasola : Terra, Aigua i Racons, data d’Inici 1 de Juliol de 2017

Benvolgut / da visitant, amic / ga, esteu a punt de conèixer un nou blog de RASOLA.

És dirà :                       Terra, Aigua i Racons.

Molts coneixeu el meu primer blog, en el que ara esteu :

                    Fonts Naturals, Aigua, Muntanya i mes …

Us podeu preguntar-vos,  perquè dos blogs ?

Aquest s’iniciarà el proper dissabte dia 1 de juliol de 2017, vui que tingui un contingut mes de profunditat de temes, mes monogràfics, amb noticies de proximitat sobre la natura, l’Aigua o els molts racons que hi han a Catalunya.Donar a conèixer la nostra Terra, com a llocs, espais naturals,  entre molts altres temes.

L’Aigua serà present, amb abundància d’articles.També, farem espai en descobrir Racons, que podríeu tenir a prop i que no heu anat pots ser mai.Podeu accedir :

http://www.estimadaterra.wordpress.com

Espero que sigui del vostra a grat per poder així continuar en aquest projecte.

Fins el dia 1 de Juliol de 2017, dia de l’inici d’aquest Nou Blog :

                                               Terra, Aigua i Racons.

 

Salutacions, Ramon Solé

La Torreta – Repartidor d’aigua del carrer de Mestres Villà del Masnou

Aquesta Torreta d’Aigua esta situada  en el carrer de Mestres Villà, numero 46,  amb cantonada amb el carrer Capitans Comelles del Masnou. Es per subministrar aigua d’us particular.Disposa d’una porta d’accés, i com podem veure te una escala de ferro en la part final superior, on hi ha una segona portella.En el mur del costat de la torreta hi ha dos dipòsits d’aigua, que es van posar fa anys, per garantir l’aigua a la propietat.Podem apreciar un cert abandó tant en la paret com en la mateixa Torreta.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Avui destaquem : La Font de la Noguera Punxeguda del Figaró

Font amb aigua – Any 2012 – Arxiu Rasola

Des del Figaro, sortireu per l’antiga carretera coneguda per la  “Carretera de Ribes “. Una vegada que passeu per la Font Vella i Nova de ca l’Andreu, us internareu per un camí a la vostra dreta que fa una certa pujada, està indicada per varis cartells aquest punt.Us cal millor anar a peu, gaudireu millor del paisatge, un bosc divers d’arbres i veureu diferents punts de la riera de Vallcàrquera, que us motivarà de fer fotografies. A  només 150 metres abans  de crear la riera, agafeu un caminoi a l’esquerra i ma l’altre costat de la riera hi ha ben visible la Font de la Noguera Punxeguda.Podeu creuar per una passera de fusta fins la mateixa Font. Fa uns anys, la passera se la va endur un aiguat, per ho fa poc és va restituir, per poder passar millor i sense mullar-se.Lamentablement, també fa anys que no hi raja aigua. A banda d’això, és un lloc tranquil i ombrívol, disposa en cada costat de la Font, uns allargats seients de pedra, per poder fer algun àpat d’anada o tornada d’alguna excursió per les rodalies.

Font amb aigua – Any 2012 – Arxiu Rasola

L’aigua quan hi ha, cau a terra  i a dins d’un quadrat d’obra i desguassa a través d’una canal oberta de pedra a la riera.

Font amb aigua – Any 2012 – Arxiu Rasola

Per últim cal ressenyar, que a sobre del tub una llossa posa el nom de la Font la Noguera Punxeguda.

 

Text i fotografies : Ramon Solé

Arbres : L’Arboç de Sant Esteve del Coll de Llinars del Vallès

A uns 100 metres abans d’arribar a l’església de Sant  Esteve del Coll i a peu del camí a ma dreta, hi ha un exemplar d’Arboç, considerat com a centenari, i és un dels més grans de Catalunya, que malauradament es troba en mal estat. Tenia uns 8,5 metres d’alçada, una soca de 2,40 metres de diàmetre i una capçada de 7,40 metres.L’Arboç de Sant Esteve del Coll és un dels pocs arboços monumentals que podem trobar a Catalunya. Va ser declarat per la Generalitat de Catalunya com Arbre Monumental l’any 1988.L’arboç, en general, és una planta arbustiva i de les més abundants a la muntanya d’aquesta zona. Cal remarcar que els arboços que es plantaren al passeig de la Castellana a Madrid en el seu dia, procedien dels boscos de la muntanya del Coll.És propietat de l’església Parroquial de Sant Esteve del Coll, situat en el Terme Municipal de Llinars del Vallès.Us passo la fitxa tècnica de Parcs Naturals de gencat., de L’Arboç de Sant Esteve del Coll :

http://parcsnaturals.gencat.cat/web/.content/home/coneix-nos/arbres_monumentals/arbres_monumentals_fitxes/valles_oriental/arboc_de_sant_esteve_del_coll/am4110601_arboc_stesteve_coll_f07_1990.pdf

És pot arribar, per la carretera BV – 5103, a l’arribar al coll, cal agafar i seguir els indicadors per una bona pista.

Text, Recull de dades i Fotografies : Ramon Solé

 

L’Aiguamoll de cal Met Natrus del Prat de Llobregat

L’Aiguamoll de cal Met Natrus, està situat a prop del Cementeri i el mirador de l’entrada d’avions a l’Aeroport del Prat, podeu anar per la carretera B -203 que porta a les Platges,o també, caminant podeu anar hi per la carretera de la Bunyola .AENA., per afavorir i mantenir  l’habitat d’aus en les rodalies de l’Aeroport del Prat, propers a la població de El Prat de Llobregat,va crear ja fa us quants anys, un petit Aiguamoll anomenat Cal Met Natrus En aquest espai, s’han plantat diverses especies de plantes aquàtiques per afavorir el desenvolupament d’aquest habitat humit,com son, el lliri groc o el canyís, entre altres tal com veieu en la fotografia adjunta.L’aigua que inunda aquest paratge, procedeix del rec de la Canal de la Dreta.Les aus son de diverses especies, habitual en les zones humides del Delta del Llobregat.

Text i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda de Les coves d’en Riubanys

Es troben entre Vilafranca i Cornellà del Conflent.

La llegenda conta que hi vivien unes Encantades que rentaven la seva roba al riu Cadir. Tothom feia el que podia per heure’n una peça, car hom creia que la seva possessió donava riquesa.

Un dia un pescador de Prades, els donà conversa mentre que amb l’ham intentava prendre’ls una cofa, però elles se’n va adonar i li ventaren una pallissa.

Una vegada anà a la cova una dona en estat gràvid i les encantades la van atendre. Embolicaren el nadó amb unes tovalles tenyides amb flors de ginesta i el ficaren dintre d’una olla.

Passats uns dies se’n tornà la dona cap a casa seva i sense que les encantades se n’adonessin s’emportà el nin embolicat amb les tovalles, per tal de guarir el seu pare, anomenat el Gamat, el qual patia greu malaltia.Aquesta seguidament les recollí i cobrint-les amb un drap negre les guardà a l’armari.

Passats tres dies, en caure les batallades de les tres, es posà a tres passes del guarda – robes i digué tres vegades les tres fórmules següents:

El dia voldries veure
el dia no veuràs
el dia faré el que voldré.

La família posseïdora de les tovalles hagué la major riquesa i prosperitat.L’avi del nin es posà tan bo, que en lloc de Gamat l’anomenaren el Toixó, i les collites li anaren molt bé mentre anaven malament a la resta dels veïns, les encantades els enviaven tota mena de dissorts en trobar-se a faltar les tovalles.

 

Costumari Català : Joan Amades

Recull de la Llegenda i Fotografies :  Ramon Solé

(Nota : Les fotografies No corresponent a la Llegenda)

Les Caixes – Niu, una petita llar pels Ocells

La caixa – niu és una estructura artificial que pot ser utilitzada pels ocells que fan niu a les cavitats dels arbres o de les roques.Aquestes caixes – niu es col·loquen per a diverses espècies d’ocells més o menys amenaçades i beneficioses per l’home, com son :

Mallerengues, pica-soques blaus, colltorts, raspinells, papamosques, pit-roigs, cotxes, xots, mussols, gamarussos, xoriguers, gaigs blaus, puputs, xixelles, entre molts altres. Hi ha ocells oportunistes que podrien nidificar perfectament en altres llocs i no estant en perill d’extinció , com a pardals o estornells principalment, i aprofitant en nidificar al trobar una caixa – niu a dins.Hem de tenir ben present que la col·locació de caixes-niu no és una solució definitiva per a protegir aquestes espècies, tot i que la seva utilització pot ser útil per afavorir la seva supervivència.En l’estació freda i de pluges o quan fan cria, estan mes protegits dins d’una caixa – niu, que no pas en un niu fet per ells.Hi ha, també, caixes per ratpenats, tots ja saben que a pesar que volen no son ocells, per ho també estan amenaçats en la seva extinció, tenen unes caixes diferents, entren per sota i dins de la caixa – niu disposen d’una tela o lligams per agafar-se amb les potes i el cap a vall.Altres petits animalons, també poden fer us d’una caixa – niu, jo mateix he trobat a l’obrir-ne, des de ratolins de bosc, petites serps, llangardaixos…. i fins hi tot formigues o aranyes, en aquest cas tenim dues opcions, deixar-los viure dins o treure’ls i netejar la caixa- niu.No fa masses anys es van provar els primers nius artificials per a orenetes i segons és diu amb uns bons resultats.Nosaltres podem fer  caixes – niu molt fàcilment, i fer el seu seguiment periòdic, per veure si tenim èxit en la nidificació i en la posterior cria.O be, podem aprofitar objectes casolans que estratègicament situats puguin fer-se el seu lloc per viure els ocells, com a : Troncs buits per dins, olles de fang, i altres… ens cal fer volar la imaginació.Una recomanació, si voleu pintar o envernissar una caixa – niu sigueu prudents i mireu una que sigui totalment ecològica i NO pugui intoxicar o perjudicar la salut dels ocells. Totes les dades necessàries per fer i instal·lar una caixa- niu :

http://www.xtec.cat/~jcerdeir/ornitoweb/caixes.htm

Consells sobre caixes –  niu :

http://abeljulien.blogspot.com.es/2015/04/com-no-ha-de-ser-una-caixa-niu-per.html

Consederem que Les Caixes – Niu, son una petita llar pels Ocells !

Recull d’informació, Text i Fotografies  : Ramon Solé

L’Aqüeducte de can Quintana de Barcelona

A Horta encara podeu  trobar el torrent de can Quintana, en la Ronda de Dalt, comença darrera mateix de la gasolinera, rep el nom de la masia de Can Quintana que ja és desapareguda, donat que va ser enderrocada a mitjans del segle passat.Podeu saber mes de la Masia de can Quintana, a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Can_Quintana_(Barcelona)

i també a:

http://memoriadelsbarris.blogspot.com.es/2012/08/can-quintana-la-seva-historia.html

Podeu arribar-vos a L’Aqüeducte de can Quintana de Barcelona , des del Passeig Universal, tot agafant un estret carrer “ Camí de la Font d’en Quintana” o be, si seguiu uns metres per la llera del torrent que us he indicat al principi, us trobareu els arcs de l’Aqüeducte.La infraestructura de l’Aqüeducte va ser construïda durant la dècada de 1860 portava aigua des de Dosrius pel maresme i barcelonès fins a Barcelona, i per un ramal passava a prop de Can Quintana, tot salvant el seu petit torrent.Es conserves casi tres arcades visibles.La mes curiosa és l’arcada que sembla que entri per la paret d’una casa particular.

Text, recull de dades i Fotografies : Ramon Solé

Llibre vermell de les plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya

Portada

Us faig transcripció del Llibre Vermell sobre plantes en perill editat l’any 2010, per la Generalitat de Catalunya , que jo crec que és molt interessant :

“ 37 espècies de plantes estan en perill crític d’extinció a Catalunya

En total, unes 200 espècies estan amenaçades a casa nostra, però no són endèmiques, i moltes tenen una distribució mundial àmplia

 El principal factor de risc per a la flora és la destrucció dels seus hàbitats, tant per transformacions extensives del territori com per petites actuacions localitzades i fàcilment evitables

 Gran part de les plantes amenaçades estan protegides legalment gràcies a l’aprovació, fa dos anys, del Decret de creació del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya”

 De les aproximadament 3.600 plantes diferents que hi ha a la flora de Catalunya, 199 estan amenaçades i 126 són endèmiques (exclusives o gairebé, a escala mundial) del país. Aquest és el resultat principal al qual s’ha arribat gràcies als treballs per elaborar el Llibre vermell de les plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya, una obra que es presentarà demà, 15 de desembre re de 2010, a les 19 hores, a la sala d’actes de l’Obra Social de CatalunyaCaixa, a la Pedrera, a Barcelona.

Els autors d’aquest llibre són Llorenç Sáez, Pere Aymerich i Cèsar Blanché, que han comptat amb l’aportació d’informacions de més de 120 persones i amb el suport de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Institució Catalana d’Història Natural, de l’Institut Botànic de Barcelona i del Departament de Medi Ambient i Habitatge. La publicació de l’obra, un volum il·lustrat de 800 pàgines que ha estat editat per Edicions Argania, ha estat possible gràcies al finançament de CatalunyaCaixa i de la Fundació Carl Faust de Blanes.

El Llibre Vermell considera com a plantes endèmiques de Catalunya les que existeixen només al nostre territori o bé hi tenen més de la meitat de la seva població mundial. Seguint aquest criteri, la concentració màxima de plantes endèmiques es troba al Pirineu oriental, en especial a l’eix de muntanyes que va des de la serra del Cadí fins al Puigmal. Una altra zona força rica en endemismes és el massís del Port, a les Terres de l’Ebre. La major part de les plantes endèmiques de Catalunya es troben escampades per àrees força grans (d’uns quants milers o centenars de quilòmetres quadrats), són relativament abundants (tenen poblacions de desenes o centenars de milers d’individus) i no estan amenaçades, però no és així en tots els casos. Algunes només es troben en àrees molt limitades, on no resulten especialment rares, com és el cas de Polygala vayredae (exclusiva de la vall del Bac a la Garrotxa), de Saxifraga genesiana (que es troba en comptats llocs del Montseny i les Guilleries), de Saxifraga catalaunica (que viu a Montserrat i Sant Llorenç del Munt) o d’Antirrhinum pertegasii al massís del Port. Altres estan molt localitzades i es consideren més o menys amenaçades, com poden ser Limonium vigoi (coneguda d’alguns saladars del delta de l’Ebre i del Baix Camp), Delphinium bolosii (existent en tres punts de la Noguera i el Priorat), Silene sennenii (que viu només als voltants de Figueres) i Spiraea crenata subsp. parvifolia (que es coneix en un lloc d’Osona i en quatre o cinc de les serres de la Noguera i el Pallars Jussà). Un cas extrem de planta endèmica rara és el de Festuca paucispicula, una gramínia descoberta l’any 1942 a la serra de Cardó (Baix Ebre), que mai més no ha estat retrobada i que s’ha donat per extingida, tot i que darrerament l’observació de plantes semblants als Ports ha revifat l’esperança que aquesta espècie encara persisteixi.

Delphinium montanum, una planta alhora endèmica de Catalunya i catalogada com a amenaçada, que en tot el món només viu en una desena de punts dels Pirineus orientals

Però la gran majoria de les 199 plantes amenaçades a Catalunya no són pas endèmiques, sinó que tenen una distribució mundial àmplia, i sovint fins i tot són abundants més enllà dels nostres límits administratius. Es tracta en general de plantes que aquí es troben al límit de la seva àrea de distribució mundial o que són pròpies d’hàbitats que a escala local són molt rars o han estat destruïts. Aquestes plantes amenaçades es localitzen sobretot a les comarques costaneres (Empordà, delta del Llobregat, litoral del Camp de Tarragona, delta de l’Ebre), en un petit sector de la plana de Lleida, als Ports de Tortosa i en una àrea del Pirineu central a cavall entre el Pallars i l’Aran. Hi ha 17 espècies que es considera que ja s’han extingit, la major part de les quals estaven lligades a aiguamolls i a platges, i 37 espècies més que es considera que estan en perill crític i podrien desaparèixer en poc temps. De fet, algunes d’aquestes potser ja han desaparegut, perquè no han estat vistes des de fa més de quinze anys, com és el cas de l’orquídia Gymnadenia odoratissima, observada fins als anys 1980 en tres punts del Pirineu oriental, o d’Anthericum ramosum, trobada per darrera vegada a la muntanya d’Alinyà (Alt Urgell). Aquestes plantes en situació d’alt risc tenen poblacions molt petites (en alguns casos no se’n coneixen més de 25 individus) o bé estan concentrades en superfícies molt petites, d’uns pocs metres quadrats. La situació és particularment alarmant per a un grup d’espècies d’ambients salins de la plana d’Urgell, que depenen de la conservació de petites taques de terreny sense cultivar i que ja han estat molt alterades, entre altres raons perquè han estat utilitzades com a abocadors. El principal factor de risc per a les plantes amenaçades és la destrucció dels seus hàbitats, tant per transformacions extensives del territori (urbanització al litoral i prelitoral, regadiu a la plana de Ponent) com per petites actuacions localitzades i fàcilment evitables (obertura d’una carretera o pista, creació d’una pedrera o un abocador, etc.).

Gran part de les plantes amenaçades estan protegides legalment gràcies a l’aprovació fa dos anys del Decret 172/2008, de creació del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya. Però cal que la normativa proteccionista es vagi actualitzant, ja que no totes les plantes amenaçades tenen aquesta cobertura legal, incloent-hi algunes en situació molt dolenta com Teucrium campanulatum o Ceratophyllum submersum, la supervivència de les quals depèn del que es faci en dues petites basses situades respectivament al Segrià i a l’Alt Empordà.”

Orchis spitzelii, una orquídia amenaçada que es considera en perill crític. A Catalunya només se’n coneixen menys de 50 individus.

Fins aquí tota la informació sobre el Llibre vermell de les plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya

 

Generalitat de Catalunya  / Departament/s  Territori i Sostenibilitat

Recull de la Informació : Ramon Solé