L’àrida calma ondula com un immens desert.
El sol, a frec de terra, com borralló s’hi perd.
El cel fulgura plàcid: s’estén per l’infinit
com nítida llacuna de cignes blancs. La nit
assetja àvidament darrera les Agudes.
La lluna plena surt d’afraus inconegudes
i gesticula immòbil, sanguinolenta d’ira.
D’uns carboners apunta, cingles avall, la pira.
En la monotonia dels rasos hi pasturen
les solitàries vaques: de tant en tant s’aturen
i exhalen un bruel de cara a l’establia llunyana. 
D’una boira minúscula es desnia
la tremolor. De cabres, ovelles i crestats
alhora s’acorruen per entre els espadats
pacífiques ramades. La polseguera immunda
amb sa ferum de llana la comarcada inunda.
I, enmig del remolí, bracegen els pastors,
i xiulen de les fones els rocs udoladors
que a voltes camatrenquen o escapcen qualque banya
ja consentida. Aborden amb alegria estranya
de subaltern els cans d’atura malcarats.
Mes per damunt la insòlita negror dels espadats
i de la vasta calma de serenor divina,
la Creu de Matagalls perdura gegantina.
I les ramades salten, rostos avall, de dret.
De Coll-Pregon arriben sobtadament al net.
El sol ja s’ha perdut. La llum s’ha fos. La lluna
s’ha tota esblanqueït i perfilat com una
donzella a qui l’edat torna gentil, prudent.
I la corona tot l’estol del firmament.
Ja envolten el corral de sinuós teulat.
Ja el ramat és a dins. La porta s’ha tancat
i pel llindar balder traspua el color groc
que escampen els tions des de la llar de foc.
Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost (1878 – 1933)
Si voleu conèixer mes sobre aquest poeta, podeu consultar a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Guerau_de_Liost
Recopilació del Poema i Fotografies : Ramon Solé
fonts naturals, aigua, muntanya i més 