Tornem a la Font de Santa Bàrbara de Vallvidrera de Barcelona, a veure les millores realitzades

El 14 de març de l’any 2014, us vaig presentar la Font de Santa Bàrbara i la seva Historia, avui tornem per veure com a canviat la font i les rodalies.Podem arribar per carretera amb el nostre vehicle o amb els Ferrocarrils de la Generalitat, aquesta opció seria la mes encertada.Anirem pel carrer denominat “ Camí de la Llenega “que hi ha per arribar a l’Església de Santa Maria de Vallvidrera, continuarem i no mes de cinc minuts estarem en l’Àrea de Lleure.Allí el primer que trobarem es El Bar – Restaurant i si seguim , està la zona de taules i seients de fusta, per fer un bon pin-nic.

Any : 2001 -Arxiu Rasola

Veiem el canvi que creiem mes destacable i motiu de la visita, la Font de Santa Bàrbara,  ja no disposa de la basseta on l’aigua queia en el seu interior, i que amb el temps, es va omplir de llot, pedres, troncs i mosquits amb el perjudici  de la molèsties, picades i possibles malalties.

La Font en l’actualitat

Va ser un bon encert, amb eliminar aquesta basseta i tornar a fer la font com havia sigut al seu primer arranjament, l’aigua cau ara directament a una reixa al terra per on desguassa.També, quan vaig anar em va complaurà trobar una font amb un bon raig d’aigua. I que estava tant les rodalies de la Font com per tota l’àrea de lleure molt net.Vaig donar una volta, per les rodalies i en els arbres destacats per l’edat,hi ha un cartell sobre las seves característiques i els anys que pot tindre.De fet, dona ganes d’estar i passar el dia, o be, al Bar – Restaurant o a la zona del pin-nic, aprofitant diferents itineraris que des d’aquí podem fer.Cal respectar la natura, els espais que tenim per gaudir d’un dia magnífic, les fonts de Collserola, tant que ragin o no, evitar de fer  soroll, així podrem sentir la diversitat de cants d’ocells que el Parc Natural ens ofereix, i pensar que estem  tant a prop de la ciutat de Barcelona…  axó es meravellós, CUIDEM-HO !

Text i Fotografies actuals : Ramon Solé

Fotografia antigua : Ramon Solé (Arxiu Rasola)

Poema : El Pla de la Calma

L’àrida calma ondula com un immens desert.

El sol, a frec de terra, com borralló s’hi perd.

El cel fulgura plàcid: s’estén per l’infinit

com nítida llacuna de cignes blancs. La nit

assetja àvidament darrera les Agudes.La lluna plena surt d’afraus inconegudes

i gesticula immòbil, sanguinolenta d’ira.

D’uns carboners apunta, cingles avall, la pira.

En la monotonia dels rasos hi pasturen

les solitàries vaques: de tant en tant s’aturen

i exhalen un bruel de cara a l’establia llunyana. D’una boira minúscula es desnia

la tremolor. De cabres, ovelles i crestats

alhora s’acorruen per entre els espadats

pacífiques ramades. La polseguera immunda

amb sa ferum de llana la comarcada inunda.

I, enmig del remolí, bracegen els pastors,

i xiulen de les fones els rocs udoladors

que a voltes camatrenquen o escapcen qualque banya

ja consentida. Aborden amb alegria estranya

de subaltern els cans d’atura malcarats.

Mes per damunt la insòlita negror dels espadats

i de la vasta calma de serenor divina,

la Creu de Matagalls perdura gegantina.

I les ramades salten, rostos avall, de dret.

De Coll-Pregon arriben sobtadament al net.El sol ja s’ha perdut. La llum s’ha fos. La lluna

s’ha tota esblanqueït i perfilat com una

donzella a qui l’edat torna gentil, prudent.

I la corona tot l’estol del firmament.

Ja envolten el corral de sinuós teulat.

Ja el ramat és a dins. La porta s’ha tancat

i pel llindar balder traspua el color groc

que escampen els tions des de la llar de foc.

 

Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost (1878 – 1933)

Si voleu conèixer mes sobre aquest poeta, podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Guerau_de_Liost

 

Recopilació del Poema i Fotografies : Ramon Solé

L’Aqüeducte de can Nyac de l’Hospitalet de Llobregat – Part 2 #

Avui us presento, L’Aqüeducte de can Nyac , de fet és la continuació de l’estructura del que vàrem veure ahir;  està situat a l’Hospitalet de Llobregat, al costat de la Ronda de Dalt, on al passar amb vehicle, és pot veure.Per accedir-hi, podem agafar un camí de terra a prop de l’ascensor del metro de can Buxeres, on hi ha un petit pàrquing, que ens portarà fins a uns horts i l’Aqüeducte.L’Aqüeducte està sobre el torrent de can Nyac o torrent d’en Farré , és una obra que es va portar a terme entre 1878 i 1888, està compost  per vuit arcs, és d’obra vista, de maçoneria i maó,  amb els angles reforçatsFormava part de la xarxa de distribució per proveir d’aigua que era recollida a la muntanya de Sant Pere Màrtir, i destinada a les poblacions del Baix Llobregat, que estaven amb molta manca d’aigua potable.Actualment la zona és plena d’horts furtius, cultivats amb molta cura.La bòbila de Can Nyac, està al costat de l’Aqüeducte, manté la xemeneia en bon estat però la resta de les edificacions estan en mal estat.L’Ajuntament de l’Hospitalet inclou com a bé cultural d’interès local del municipi,  l’Aqüeducte i la bòbila de Can Nyac .

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

 

L’Aqüeducte de La Clota d’Esplugues de Llobregat – Part 1 #

L’Aqüeducte de la Clota, està situat just al límit municipal d’Esplugues de Llobregat amb l’Hospitalet de Llobregat, al costat de l’avinguda de la Ciutat de l’Hospitalet i el camí de can Buixeres.L’Aqüeducte està sobre el torrent de can Clota o de can Cervera, és una obra que es va portar a terme entre 1878 i 1888, està compost  per una vintena d’arcs, sent els 3 centrals de major temany.Formava part de la xarxa de distribució per proveir d’aigua que era recollida a la muntanya de Sant Pere Màrtir, i destinada a les poblacions del Baix Llobregat, que estaven amb molta manca d’aigua potable.Aquesta construcció va ser construïda  guanyant un fort desnivell del terreny, a prop trobem l’antiga masia de can Cervera, que actualment esta en molt mal estat.És d’obra vista, de maçoneria i maó, format per una vintena d’arcs rebaixats, essent els centrals de majors dimensions que la resta. Estan suportats per pilars lleugerament atalussats .L’Aqüeducte actualment serveix per passar d’un canto a l’altra, com a pont peàtonal.Actualment la zona és plena d’horts furtius, cultivats amb molta cura i detall…A principi de la dècada del 1980 l’ajuntament es va plantejar en expropiar els terrenys en nom de la Corporació Metropolitana de Barcelona,  dequedes mes tard, amb un projecte del pla parcial de can Cervera,  que destinava la zona a espais verd, equipaments, construcció de vivendes i aparcaments, no es va tirar endavant per falta de pressupost i oposició veïnal.L’Aqüeducte de can Clota és una obra protegida com a bé cultural d’interès local del municipi d’Esplugues de Llobregat .Demà veureu  : L’Aqüeducte de can Nyac de l’Hospitalet de Llobregat – Part 2 #.

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

La Carbonera de Cànoves : Exposició d’Eines i fotografies antigues – 4 #

Els Carboners de Cànoves – A principis del segle passat

Durant tot aquestes setmanes des de la segona quinzena de Febrer i tot el mes de Març d’enguany, en una part de la Caseta del Carboners, s’ha pogut visitar una mostra molt complerta d’Eines i Fotografies antigues que directament o indirectament fan referència al carbo de Cànoves.

Diferents cartells d’altres anys sobre La Carbonera

Us passo una mostra fotogràfica de l’exposició d’eines :

Eines per serrar – diferents époques

Divers i fotografies

vista general

Carboner baixant del bosc amb carbó

Varis per portar carbó

Carro portant carbó a Granollers i altres ciutats – Segle XX

Varis

Estufes per calentar el menjar

Eines varies

Una caseta pels carboners per fer nit – A principis del segle XX

Varis

Festa de l’Ascensió a Granollers – Gran carro portant des de Canoves Carbó – A principis del segle XX

La Carbonera va finalitzar ahir oficialment, ja us informare dels últims actes.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Les tres cares de la Font de can Llevallol en Vallvidrera de Barcelona

A principis del segle passat.

La Font de can Llevallol esta situada front de la casa de can Llevallol,

El torrent amb una gran vegetació – Any 2016

en l’altre costat del torrent.

Any 1996 – Arxiu Rasola

Avui veureu les tres cares de la font segons el pas del temps: a principis del segle passat, durant la segona mitat del passat segle i com la podem veure actualment.

A principis del segle passat.

És pot arribar per una camí que baixa des del Coll de can Cuiàs, un cartell ens ho fa saber, una altra opció es des del camí que baixa de Vallvidrera direcció a la Font de l’Espinagosa, a l’esquerra hi ha un camí, senyalitzat per un cartell.A principis del segle passat era una Font de característiques molt senzilles, com podem veure en la fotografia d’època, per un costat veiem una portella de la mina i mes a la dreta el broc de la Font.

A principis del segle passat

Un temps mes tard, el amos de can Llevallol, van construir una bassa-safareig, per rentar-hi la roba.

Any 1996 – Arxiu Rasola

Per aquelles temps, eren mont freqüentades les fonts els dies festius per passar el dia i fer un bon àpat en alguna de les fonts properes a Barcelona.

Any 1996 – Arxiu Rasola ( amb molta aigua)

Va haver un temps que no si va poder anar, donat que és embotellava l’aigua per vendre-la a la gran ciutat, donat que era de una excel·lent qualitat la seva aigua.Els anys van passar i el negoci, ja no va ser rentable, la casa va estar mig abandonada, per tant la gent hi va poder tornar a visitar-la i poder beure aigua.

Any 1996 – Arxiu Rasola

El que és va trobar que la Font estava dins d’una caseta, que va durar fins a principis de l’actual segle.

Font Actual – Any 2016

Amb la millora de les fonts de les rodalies de Vallvidrera, va ser la Font de can Llevallol, que li va tocar un bon arranjament i millora de la imatge que tenia.

Font Actual – Any 2016

Tenim ara una Font amb gran cabal d’aigua,

Font Actual – Any 2016

que es pot conservar sense gràcies que disposa d’un tap lligat amb una cadena a la paret de la Font.

Font Actual – Any 2016

L’aigua sobrant va a un dipòsit que es troba al seu costat.

Font Actual – Any 2016

Font Actual – Any 2016

És un lloc de Collserola molt bonic, per la diversa vegetació que te i amb uns arbres centenaris i corpulents.

Any 2016

Disposa d’una taula amb seients de fusta, per poder descansar i/o fer un mos, el lloc es molt tranquil que el soroll es com el vent…

 

Text i Fotografies actuals : Ramon Solé

Fotografies de segle passat : Ramon Solé (Arxiu Rasola.)

Avui destaquem : La Font del Pop i la seva Àrea de Lleure de Can Ruti de Badalona

A Badalona i propera a l’Hospital de Can Ruti, (Hospital General Trias i Pujol), trobareu la Font del Pop, que es molt antiga i popular, també coneguda com la Font de beu i tapa.

la Font del Pop – Any 1989 – Arxiu Rasola

És aquest indret un lloc habitual d’esbarjo familiar a Badalona donat que hi ha un Berenador  o Àrea de lleure de Can Ruti.Que disposa d’un aparcament, servei de Bar, taules i cadires de fusta, alguna d’elles adaptades per a gent amb cadires de rodes, unes 15 barbacoes i una amplia explanada per jugar.Per accedir-hi, cal pujar pel barri de Pomar, a la sortida Badalona Nord de les autopistes C-31 o C-32, ens cal agafar la carretera de can Ruti i abans d’arribar al tanatori de l’Hospital, veureu a l’esquerra els aparcaments i varis camins baixes fins el Berenador.També, podeu agafar els nombrosos autobusos urbans que, des del centre de la ciutat de Badalona o des de Barcelona, Santa Coloma i Montcada, us portaran fins l’Hospital de Can Ruti i allí sols cal baixar per la carretera a Badalona ja esmentada.La Font del Pop, està situada al marge mateix de la riera de Pomar, ens caldrà anar a peu, un dels camins mes freqüentats, és baixar des del Berenador, paral·lel a la riera, passarem per sota de la carretera, i a pocs metres trobarem a la dreta l’edifici on esta la Mina de la Font del Pop.La Font  del Pop, neix en una mina d’aigua

Mina de la Font del Pop – Any 1989 – Arxiu Rasola

i va canalitzada per dins de la riera i surt per un tub a l’exterior, s’ha fet com una petita rampa, on baixa l’aigua fins la riera on es perd… Això s’ha fet per evitar que no és pugui agafar aigua, evitant el seu consum i/o que s’utilitzi per rentar vehicles, com passava molts anys en rere.

la Font del Pop – Any 1989 – Arxiu Rasola

Podem veure en les fotos antigues, com l’aigua sortia com a sobreeixidor, en l’estructura del costat de la mina

la Font del Pop – Any 1989 – Arxiu Rasola

i també, en el mateix lloc on actualment surt, això si, amb un broc llarg de ferro gros.Malgrat la sequera d’aquests últims anys, sempre raja i amb quantitat, l’aigua recordeu, no és potable.

El lloc era presidit per un arbre centenari i al fons podem intuir la Font del Pop – Any 1989 – Arxiu Rasola

Avui, l’arbre centenari es sols un gran tronc situat al terra a prop de la Font, testimoni d’un passat. Hi ha d’altres arbres que han ocupat el seu lloc, La natura es així… !

Es un lloc proper a grans ciutats, molt agradable per passar-hi el matí o tot el dia amb família, poden fer varies excursions per les rodalies i visitar altres fonts que estem publicant.

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

La Torre de Molí de Vent de can Buxeres de l’Hospitalet de Llobregat

Us passo informació de can Buxeres de l’Hospitalet de Llobregat :

“El parc municipal de can Buxeres compta amb diversos elements arquitectònics de gran interès. El més remarcable és l’antiga Casa Alta, masia del segle XVIII propietat de la família Alemany. El 1877 va ser adquirida per Lluís Buxeres, el qual va decidir reconvertir-la en palauet a començament entre 1901 i 1904. La reforma va ser dirigida per l’arquitecte Antoni Serrallach, que en va modificar l’interior i va afegir galeries laterals i terrasses a la façana posterior de la casa. Entre 1906 i 1911 les reformes van ser continuades, tot i que algunes fonts en discrepen, per Manuel Joaquim Raspall, que li va acabar de donar el seu caràcter de palauet senyorial i també va dissenyar els jardins exteriors.”Destaca en el lateral esquerd del Palauet, la Torre d’estil neomudejar de planta quadrada, feta de maó vist, que en realitat era un Molí de Vent destinat a extreure aigua del pou de l’antiga masia, abans de la reforma.Actualment, sols queda la Torre en si, l’estructura metàl·lica del Molí de vent  ja no hi son.Tal com podem veure en la fotografia de principis del segle passat, és veuen les aspes del Molí.

Informació de can Buxeres : Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat

Text i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda del Gorg del dimoni

En aquell temps antics, quan encara els llops transitaven per aquestes contrades lliurement, durant les llargues nits, la gent i el bestiar restaven quiets i arraulits dintre de les seves coves i cabanes quan sentien els udols de la ramada per dalt les carenes.

La casa de les Comes,  ja era de les més importants de la contrada; però a l’entorn d’aquesta casa no s’hi acostava gairebé ningú de dia i molt menys a la nit, ja que es deia que l’amo i el diable tenien un pacte, que permetia al primer dominar uns éssers que eren els seus esclaus.El seu poder era total durant la nit; però en sortir el sol, perdia tota l’eficàcia, ja que els esperits malignes no volien saber res amb la claror. L’amo de les Comes, doncs, era un home que tots temien.

Tenia una gran caixa, tancada sempre amb una clau que guardava gelosament. Una vegada, però, hagué de sortir a corre-cuita i s’oblidà d’agafar la clau. La seva muller per casualitat la trobà; malgrat les ordres severíssimes que tenia de no obrir la caixa per res del món, no en pogué resistir la temptació i, plena d’expectació, l’obrí finalment. Mentre contemplava, admirada, tots els tresors que dintre la caixa hi havia, sortiren d’aquesta un seguit de besties negres, que ràpidament s’escamparen per tots els racons de la casa. Aleshores començaren a demanar a grans crits que l’amo els tornés a la caixa o els donés feina. La mestressa no sabia que fer, fins que ja de nit arribà l’amo i davant la impossibilitat de tornar-los a la caixa, abocà un sac de mill i ordenà a aquelles bèsties que apleguessin un a un tots els grans i els tornessin a posar al sac.

Tots els dimonis es posaren a treballar en silenci i en poca estona ja tingueren de nou el mill dintre el sac. A les hores, començaren de nou a fer grans crits i a demanar més feina a l’amo.

Aquest els manà que anessin a la cinglera d’en Robert i que estimbessin els grans blocs de pedra que la coronaven, daltabaix. Amb gran cridòria els dimonis sortiren de la casa i s’encaminaren a les cingleres d’en Robert i començaren a estimbar els grans blocs de pedra daltabaix del cingle al costat de l’estany, (encara avui es poden veure entre les terres de conreu de la petita vall aquests blocs disseminats tal com quedaren estimbats).Abans de ser mitjanit ja havien acabat la tasca imposada i retornaren a la casa a demanar més feina perquè no podien estar-se quiets. L’amo, llavors els manà una tasca encara molt més difícil que la manada fins aleshores. Consistia a agafar una pell de cabra negra i anar al gorg de cal Cotis i rentar-la fins que es tornés blanca. Agafaren la pell de cabra negra i, amb gran enrenou, marxaren de dret vers el gorg de la riera. Allà començaren la tasca de rentar la pell per fer-la tornar de color blanc. Encara que treballaven tant com podien, els primers raigs del sol els sorprengueren sense haver pogut aconseguir la tasca imposada.

Aleshores, vençuts, es tiraren dintre del gorg que prengué després d’aquesta feta el nom de gorg del Dimoni. Cada nit se sent dintre del gorg el soroll que fan els diables picant la pell de cabra contra les pedres per a blanquejar-la. És un soroll com el que feien els picadors de les dones quan rentaven la bugada a la riera.En aquest gorg, que no s’asseca mai, sempre s’hi veuen peixos, però mai ningú no n’hi ha pescat cap. Són els dimonis que, de dia, agafen forma de peix i de nit tornen a transformar-se en diables; així continuen la seva tasca impossible d’aconseguir.

Del bruixot, no se n’ha sabut mai més res i mentre ell no els ho mani, els diables continuaran per sempre més intentant acomplir la tasca manada.

Qui de nit s’acosta al gorg i aplica l’orella a terra, sentirà la remor que fa la pell de cabra colpejada contra les pedres del fons, tots el dimonis encara estan, treballant i treballant…sense parar…!

Font d’informació: Joan Masats – ANGLE EDITORIAL 1996

Nota : Les Fotografies No corresponent al Gorg del Diable

————————————————————————————————————–

Carles Cornadó, ens passa l’enllaç de la seva entrada de la Llegenda del Gorg del Dimoni, i que podeu accedir :

http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2016/01/gorg-del-dimoni.html

A la vegada, una fotografia del Gorg del Dimoni del dia 26 de març de 2017; per tant us convido a coneixeu-ho i a la vegada gaudir de Rellinars i de les nombroses fonts naturals que hi ha en el seu Municipi. Podeu fer clic a :

https://goo.gl/photos/B5FGJZ4CdN1D68FM9

 El Gorg del Diable forma part de la Riera de Rellinars, dins del terme de Rellinars, poc abans d’entrar en terme de Castellbell i El Vilar. Es troba entre la masia de Cal Cotis (que també és citada a la llegenda) i l’església vella de Rellinars. S’hi accedeix des de la casa de Cal Cotis que es troba a tocar de la carretera B-122 que va de Castellbell a Terrassa, passant per Rellinars i la serra de l’Obac.

Enllaç que porta a Google Maps :

https://www.google.es/maps/place/41%C2%B038’20.6%22N+1%C2%B053’46.6%22E/@41.6389626,1.896847,295m/data=!3m1!1e3!4m5!3m4!1s0x0:0x0!8m2!3d41.639064!4d1.89627?hl=ca

Des d’aquí, agraeixo a Carles Cornadó aquesta aportació al Blog. Gràcies Carles !.

 

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

Caldes de Montbui, a traves del seu passat…!

En aquest Blog us he anat fent durant els anys 2015 -16, diferents articles amb aspectes i elements que destaquen a Caldes de Montbui, com la Vila Termal mes important de Catalunya.Em vist, Les Termes Romanes, Safareigs, Balnearis, Fonts Naturals, Fonts Calentes, Molins, Museu… Avui he cregut que valdria molt la pena endinsar-nos pels carrers de Caldes de Montbui per conèixer algo mes d’aquesta Vila.Tenim que Caldes és pot fer una bona visita sen se recorre a un guia local, donat que en carrers, cases, monuments… i tot el que es vol destacar, hi ha sempre un cartell que explica i dona dades al visitant.Una de les joies mes antigues és la muralla i el portal de Santa Susanna, que ens donen una bona idea que caldes estava murallat en època medieval.El Call Jueu, ( Segles : XII – XIV) on tenia l’escola, la sinagoga i la Fossana, encara conserva algun carrer que fa al·lusió, com carrer de la Sinagoga.Ja en èpoques mes pròximes ( Segle XVIII), trobem una casa Senyorial, com cal Bisbe.On el Bisbe d’aquella època quan venia a Caldes, s’allotjava.La casa – Museu Delguer, (Segle : XVIII), on la família Delguer va viure des de 1765 al 1959.Recull plenament com vivia una família catalana de classe mitjana durant aquest període de dos segles.És podria completar amb la visita al Museu de Thermalia (Segle XIV) i les Termes Romanes.Com hem vist, Caldes de Montbui, es molt mes que una Vila Termal, està plena d’història en cada racó… !

Text i Fotografies : Ramon Solé