Allà per l’any 1700, hi havia un vellet de Sant Vicenç de Castellet, que conreava un bocí d’hort on plantava tots els productes que podia.
A la vora del riu Llobregat, que era el lloc on tenia l’hortet, va veure un dia un broll d’aigua. D’aquest broll, el vellet en va fer una font i s’apressà a canalitzar-la. Per recollir-la millor hi posà una teula.
D’aquella feta és llegenda que qui d’aquella aigua beu, no s’absenta mai més del poble. I que si és un foraster i fadrí, qui de tal aigua beu, tard o d’hora torna al poble per maridar-s’hi.
El nom d’aquesta font, com ja podeu ben pensar, és :
“Font de la Teula”.
Recopilació de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé
(Nota : Les fotografies de les fonts, no corresponent a la Font que és refereix la Llegenda)
Resulta curiós com aquesta dita de tornar, és comú a altres fonts, com la de Canaletes i alguna altra que ara no recordo.