La Llegenda : El suposat gran riu de Montserrat

A principis del segle XIX, un monjo, el Pare Gerard Joana (1769-1841), amb afany d’aventurer i explorador, a més d’un positiu esperit científic, s’endinsa per alguna cova situada al peu de la muntanya i sembla que arriba a trobar-se, quasi per casualitat, un profund barranc amb un riu que travessa pel seu fons. Aquesta és la història que D’Arbó explica en el seu llibre, resumida de la que el mateix Abat Miquel Muntades deixà escrita en la seva obra Montserrat, su pasado, su presente y su porvenir (1866).

Incansable el pare Joana en el seus estudis sobre la muntanya, i no satisfet amb les observacions es va preparar per una nova expedició. A tal efecte es va fer amb tots els mitjans necessaris per endinsar-se a la Cova del Salnitre, a Collbató.«D’aquesta manera, va entrar per un dels forats que presentava una de les estances de la Cova, portant sempre una brúixola amb direcció nord, convençut que arribaria o amb el pous de Santa Magdalena, o el pouetons de la roca del Lloro.

Efectivament, superant dificultats i salvant distàncies pogué arribar molt a dins la muntanya i tant que, per tots els senyals, va comprendre que estava molt a prop o sota l’ermita de Santa Anna.

Gojós ell i els seus companys de tant com havien aprofundit, creien que podrien arribar molt més endavant, quan varen trobar un barranc tan gran i d’unes distàncies tan sorprenents, que per molt que conferenciaren i pensaren, es van haver de convèncer de l’impossibilitat de salvar-les.

Sortida Mantidera de la carretera al Monastir des de Monistrol

I el que més els espantà fou el gran soroll que feien les aigües que corrien pel barranc.

Llavors decidiren retrocedir, guiats sempre per les cordes que havien deixat en avançar, amb l’ànim d’estudiar i proveir-se de nous utensilis per una nova expedició» [Muntadas, obra citada, p. 34-35].

Aquesta és la història que ens narra l’Abat i que es reprodueixen a La Cataluña Misteriosa D’Arbó també afegeix que «a la carretera que va de Collbató a Monistrol, existeix una sortida d’aquest també misteriós riu subterrani de Montserrat. Una desembocadura per la qual flueix aigua intermitentment segons les pluges de la zona. Una altra desembocadura, també d’aquest riu, es troba en una cova que hi ha a Monistrol, a la qual s’anomena exactament igual que la de Collbató, Les Mentiroses; així doncs existeixen dues desembocadures conegudes d’aquests riu misteriós, La Mentirosa de Collbató i Les Mentiroses de Monistrol; ambdues desembocadures són intermitents i tenen més o menys cabal segons la època de pluges. Però resulta que existeix una tercera desembocadura, i a més és la principal, car el riu emergeix a l’aire lliure des de l’interior de la terra, en la mateixa plaça de Monistrol, a poca distància de l’altre desembocadura de Les Mentiroses de Monistrol i a més en aquesta desembocadura l’afluència de l’aigua és contínua». [D’Arbo, obra citada, p. 141].

Sortida d’una Mantidera

 Com a primera aproximació a un tema tan aliè a nosaltres, ens va semblar convenient d’explorar sobre el terreny directament, intentant reconèixer els elements bàsics que D’Arbó cita en el seu llibre. Així, doncs, un mes després ens trobàvem recorrent els carrers estrets, encisadors d’altra banda, d’un poble al peu de la nostra muntanya: Monistrol de Montserrat. Havíem llegit que aquí emergia del terra el famós riu subterrani, a la plaça cèntrica el nom de la qual resulta significatiu per sí mateix: Font Gran.També dóna a aquest municipi la desembocadura de la intermitent Mentirosa de Monistrol. Després d’unes quantes anades i vingudes pels carrers serpejant, aconseguírem de localitzar les surgències, i per a la nostra sort –encara que en aquell moment ens resultava un xic molest– portava uns dies plovent, per la qual cosa l’aigua sortia abundantment per la Font Gran i pel «trop-plein» de la Mentirosa.

 Allà, al mateix centre de Monistrol de Montserrat, mentre un dia gris ens envoltava i deixava caure una dèbil pluja, que lliscava pels paviments mullats, i la boira s’arrossegava penosament entre les capritxoses formes de la muntanya sagrada, cosa que li donava un aspecte estrany, quasi màgic, estàvem contemplant «la sortida del misteriós riu subterrani de Montserrat». Efectivament, sortia una gran quantitat d’aigua, que sumada a la que ho feia per la Mentirosa, donava un cabal significatiu. Significatiu, però no un gran riu, ni tan sols riu. El podíem qualificar, si ens sentíem generosos, de rierol cabalós. Ocorria això després de dies de fortes pluges. Havíem topat amb la primera exageració de la història…

 Antoni Ardauy Dellà

Jordi Ardanuy Baró Extret amb breu adaptació de: El Misterios riu subterrani de Montserrat. Un estudi complet del conegut riu subterrani de Montserrat i la seva relació amb les Coves del Salnitre. Hospitalet de Llobregat. Edició dels autors, 1995.

• Demà us presentaré el llibre que ens hem referit anteriorment

 

Recull de la Llegenda i l’article extret : Ajuntament de Monistrol de Montserrat

Fotografies : Ramon Solé

Avui destaquem : La Font de Can L’Antiga i La Font de Sant Martí i La Font de Can Leiales Paradella de les Preses

Avui destaquem tres fonts molt properes entre si. Des de les Preses agafarem la carretera  GIV – 5242, que ens a dintre a una zona de gran bellesa, de camps i de boscos molt verds.  A la nostra dreta deixarem el Volcà el Racó, seguirem fins que trobem  una pista a la dreta que va a la Masia de l’Antiga, aquesta casa és documentada des de l’any 1186, està situada la Font de l’Antiga fron la casa, sempre donat que està situada en lloc ombrívol te uns vegetació pròpia d’humitat.De munt del broc, trobem dues inscripcions, una de l’any 1871 i a sota posa, “Renovat l’any 1905”. L’aigua abundosa, a través d’una manega la porta a la masia. L’estructura general , és d’una pica i en un costat una pica mes gran i per l’altre costat un abeurador, i a prop de la Font i la seva part dreta,  hi ha una taula rodona amb seients de pedra individuals, no massa còmodes.A prop de la Masia L’Antiga, està la pista forestal que tot remuntant per dins d’un bosc que és respira salut, ens acostarà fins l’Ermita de Sant Martí del Corb, on al seu costat esquer tot mirant a l’ermita, està situada la Font de Sant Martí de gran cabal tot l’any, de fet es una Mina, l’aigua sobrant va dirigida a un abeurador proper.Des de sempre és creu que la qualitat de l’aigua és molt bona, la gent de la zona hi van a recollir per us propi.Quan tornem, per la mateixa carretera direcció a Les Preses, ens fitxarem poc  abans d’entrar per la zona industrial , a l’ esquerra hi ha una pista, i al començament  està un mur amb un munt de bústies i al seu costat, La Font de Can Leiales Paradella a poca distancia de la Masia, la font  disposa de dos polsadors, per una aixeta raja l’aigua natural i per l’altra és d’aigua de xarxa pública.En cas de voler anar a La Fageda d’en Jordà, podríem seguir la carretera direcció contraria al poble, i a l’acabar la carretera podrem anar-hi per una bona pista, hi ha cartells en tot el recorregut  d’avui, així mateix en aquest recorregut hi trobarem varis volcans.

 

Text i Fotografies Ramon Solé

Llibret : La Guia dels Espais Naturals

Nom : La Guia dels Espais Naturals

1ª Edició : Juliol de 1997

Impressió : Treballs Gràfics

Dipòsit Legal : 29229-97

Elaboració contingut : Oriol Bassa i David Farell

Coordinació Editorial : Montserrat Grau I Roser Loire

Fotografies : Varis

Presentació de la Guia : Eladi Torres

Descripció :

Aquesta Guia dels Espais Naturals, va pretendre en el seu dia donar a conèixer  uns espais de la Serra de Marina, com es La Conreria i Sant Mateu i del Vallès els Céllecs editat pel Consorci dels Espais Naturals.En l’índex trobarem els següents continguts :

• La gestió de l’espai natural
• Els Ambients naturals
• L’home i el medi
• El patrimoni històric i artístic
• Descobrim l’espai natural
• Dades d’interès

La Guia anava acompanyada amb uns tríptics annexos.

Una guia molt complerta, segons les dades de aquella època.

 

Recull de dades : Ramon Solé

L’Abeurador del Poble Sec de Barcelona

Tal com diu la placa que trobarem al costat de l’Abeurador en el Poble Sec de Barcelona:

“ Aquest és un dels nombrosos abeuradors que hi havia a Barcelona al segle XIX, destinat als animals de càrrega que tiraven dels carros i feien el transport per l’interior de la ciutat”.L’Abeurador en qüestió esta en l’acera del carrer Vilà i Vilà prop del numero 77, del Poble Sec.És conserva prou be, actualment no arriba aigua a les dues piques que disposa. L’Ajuntament de Barcelona a volgut d’aquesta manera perpetuar a la memòria dels Barcelonins que fa mes de cent cinquanta anys en rere, havien sigut part important per la industria d’aquell temps.Els carros era el factor important per poder carregar i traslladar les mercaderies; en el Poble Sec hi havia moltes fàbriques i industries que amb la proximitat del Port era necessari un gran moviment de carros, per tant en cada carro, és necessitava de un a mes cavalls, cosa que va fer sorgir la necessitat de instal·lar en lloc estratègics Abeuradors per els cavalls i eren com a llocs de descans i/o per  canvi dels cavalls per altres ja descansats.Per tant es van repartir un bon nombre d’Abeuradors per tota la ciutat de Barcelona, de dos a mes piques. Per ho, amb l’arribada dels camions a vapors i després a gasoil… els carros van anant desapareixen i donant pas al nous vehicles a motor fins als nostres dies.Aquets és l’últim Abeurador que la ciutat de Barcelona a conservat gelosament pel record per a tots …!Front a ell hi ha un restaurant del mateix nom, “ L’Abeurador”.

Text i Fotografies : Ramon Solé

El Forn de Calç de la vil•la romana de La Garriga

Per accedir  al Forn de Calç de la vil·la romana ,  podem des del centre de La Garriga, agafar el Passeig fins arribar al carrer del Bosc, on estan situades les Cases, la Font  i el Molí de can Terrers.Una vegada passat el Molí de can Terrers, arribem a una rotonda, girarem a l’esquerra seguin la carretera direcció Les Franqueses del Vallès, al poc agafarem un camí de terra i en uns metres hi ha un cartell que ens indicarà que si seguim un caminoi que fa una certa pujada, trobarem la Vil·la Romana; nosaltres seguirem pel camí mes ample que va paral·lel al torrent de Malhivern, al poc a peu del mateix camí i a la dreta, hi ha les restes del Forn de Calç.Aquest consisteix amb una part de la paret en forma ovalada, no queda res mes.No es coneix de quina època es va construir aquest Forn de Calç ni altres dades d’interès.Des d’aquí, podem visitar l’Aqüeducte de Malhivern situat a uns metres de distancia a ma esquerra i que us faré un article properament.

Text i Fotografies : Ramon Solé

Com era la Font o Manantial Renart del barri de Sarrià de Barcelona ?

En una casa antiga del carrer major de Sarrià, disposaven d’una font natural, coneguda pel nom de Manantial Renart.De fet, l’aigua era d’una captació de la muntanya  de la part baixa de Collserola de la basant de Sarrià, que anava conduïda fins la casa esmentada.Hi havia una senyora d’avançada edat que amablement atenia a la gent que anava amb garrafes o càntirs a recollir aigua i la cobrava amb la moneda que era per aquella època en pessetes, a un preu mòdic. L’aigua és deia que era molt bona i que era medicinal.L’estància tenia poca llum amb un ambient antic, en la part la font  i pica i al seu costat un safareig no massa gran.Va funcionar fins l’any 1989, que es va tancar la venda d’aigua a “granel”.

Text : Ramon Solé

Fotografies antigues : Ramon Solé (Arxiu Rasola)

 

 

L’antic Molí de vent de la Plaça del 11 de setembre de Sant Cugat del Vallès

Està situat aquest antic Molí de vent, en la Plaça del 11 de setembre amb la Avinguda del Pla del Vinyet de Sant Cugat del Vallès.De fet sols queda l’estructura metàl·lica que aguantava la roda.Actualment sols és un record i a la vegada queda com a monument.En un dels laterals hi ha una Font d’aigua de xarxa pública.Tota l’estructura de la torre, esta envoltada tot l’any de vegetació, que queda molt be amb el conjunt enjardinat de la plaça.

Text i Fotografies : Ramon Solé

La Font de Sant Vicenç de Sarrià a Barcelona

La Font de Sant Vicenç de Sarrià a Barcelona, esta situada en el centre de la Plaça de Sant Vicenç a Sarrià.És una Font antiga, és creu que l’escultura data de 1793, com a Font, es te coneixement que es des de 1854. En l’any 1896, es va emplaçar  definitivament en l’actual plaça de Sant Vicenç.Per aquelles èpoques disposar d’una font  era molt important per la gent que vivia per les rodalies, així tenien aigua corrent per les seves  necessitats, segons és diu era d’aigua molt bona i es feien cues per agafar-ne.Ja en el segle passat , totes les fonts repartides en els barris de Barcelona, varen passar a ser d’aigua de xarxa clorada, com en el cas de la Font de Sant Vicenç.Aquesta font es de construcció molt senzilla, una columna o pedestal , on hi ha, l’aixeta i la pica que dona la volta a tota la columna, també pot fer se servir com a seient; i a dalt presidint la plaça la imatge de Sant Vicenç.La plaça, com que no es massa gran i rodejada de vells edificis, fa que el lloc tingui un doble encant, per un costat sembla que estiguem en la part antiga d’un poble, i per l’altre, poder gaudir de la tranquil·litat de no sentir el soroll de la gran ciutat, i poder llegir un llibre en aquest racó de Sarrià.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

 

Avui destaquem : La Font de Branques de Sant Guim de Freixenet

En un costat del camí del Castell de Santa Maria a Sant Domí, hi ha la Font de Branques.La seva estructura, te forma de cavitat i cova, formada amb pedra seca, molt elaborat, cal baixar a un nivell inferior del terra per poder entrar-hi.Al costat dret hi ha una superfície plana per poder-se situar, en el costat esquer esta ple d’aigua. De fet s’omple de l’aigua de les diferents surgències que hi ha en la paret, se’n destaca una de mes cabal d’aigua, situada en la paret del fons.Actualment i malauradament, aquests tipus de fonts, l’aigua ja no es recomanada per consum humà.Us passo l’enllaç de l’Ajuntament Sant Guim de Freixenet, on trobareu informació general del Municipi i d’altres Fonts Naturals :

http://www.santguim.cat/cat/turisme_i_oci/naturalesa_i_paisatge

Per ampliar la informació, consulteu aquest enllaç :

http://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-976-cat-abeuradors_i_font_de_branques_de_sendomy.htm

D’aquests tipus de Fonts, hi ha  en llocs concrets de Catalunya, els mes destacats els trobarem  en punts del massís del Garraf i a Olesa de Montserrat, entre altres.

 

Text, recull de dades i Fotografies : Ramon Solé

El llibre : “Benassal, los años dorados” repassa la història més esplendorosa de la Font d’en Segures

Genera de Benassal, a la comarca castellonenca de l’Alt Maestrat compta amb una nova obra de referència en la seua extensa bibliografia.

Es tracta de l’obra ‘Benassal, los años dorados’

Escrita pels autors Sebastián Albiol Vidal i Agustín Delgado Agramunt.

El llibre editat per Servol Edicions

Sintessis :

Fa un ampli repàs per la història del Balneari de la Font d’En
Segures durant els primers 30 anys del segle passat; sens dubte un dels principals motors econòmics, socials, culturals i polítics d’aquesta preciosa població de muntanya. L’obra està dividida en 21 capítols on es van tractant els principals assumptes que van convertir el Balneari de la Font d’En Segures en un dels més importants d’Espanya.

En el primer capítol titulat: “Benassal, un pueblo de interior con un renombrado manantial” es contextualitza el moment històric que estava vivint Benassal durant les primeres tres dècades del s.XX, és a dir, l’època de la Restauració (1875-1931) i la II República fins a l’inici de la Guerra Civil (1931-1936).
El principal apogeu constructor i hostaler en la Font d’en Segures es va iniciar l’any 1915. Segons els autors de l’obra, tres sacerdots, Salvador Roig, Antonio Urquizú i Vicente Font de Mora, amb les seues iniciatives van ser els responsables de convertir la font en un balneari.

El més destacat va ser el valencià Vicente Font de Mora qui va promoure la construcció del primer establiment per a atendre els bevedors de l’aigua mineromedicinal.

*Aigües d’utilitat pública*

Un dels capítols del llibre “Benassal, los años dorados” descriu amb detall un dels esdeveniments més importants per a la història de la Font d’en Segures com va ser la declaració d’utilitat pública de les seues aigües.

Segons Albiol i Delgado citant a l’investigador Pere Enric Barreda,
l’Ajuntament de Benassal, presidit per Agustín Fabregat García, va
sol·licitar la seua declaració el 4 de juliol de l’any 1928. Però les
aigües mineromedicinals de la Font d’en Segures també necessita legalment una marca. Va ser Federico Mellado l’encarregat de dissenyar les etiquetes. El motiu principal va ser un tema mitològic: Posidó per als grecs i Neptú per als romans, déu dels mars i de les aigües.

*Analitzant les aigües de la Font d’en Segures*

Un dels principals capítols del llibre arreplega l’anàlisi que al llarg de
la història ha tingut el brollador. Albiol i Delgado escriuen que el primer es va realitzar l’any 1879 però va ser el de 1927 fet pel prestigiós Dr. Vicente Peset el que va permetre incloure l’aigua de Benassal en la bibliografia hidrològica-mèdica espanyola. Els autors també fan referencia a l’intent del botànic valencià Antoni J. Cavanilles d’analitzar aquestes aigües. Una anàlisi que es va quedar en intent, ja que com citen els autors, a Cavanilles se li van trencar les botelles amb l’aigua arreplegada i els instruments per a investigar-la.

Productes Actuals

*La vida del agüista*

El llibre arreplega amb detall la figura del agüista. Es tracta de la
persona que assistís a un establiment d’aigües mineromedicinals amb una finalitat curativa. Segons escriuen els autors del llibre la vida quotidiana dels agüistes girava al voltant d’aquest autèntic ritual en què consistia la presa d’aigües. Tres vegades al dia, puntualment i repetidament.

Els passejos i les excursions acompanyaven aquest ritual de
la Font d’en Segures. Els autors fan referència al poeta Carles Salvador que amb la seua prosa de l’any 1919 titulada “Las belles horas de la Fuente En-Segures” reflectia els moments de lirisme al voltant de la font.

Aquest Llibre va ser doblement presentat  el divendres 5, d’Agost de 2016 i el diumenge, 7 d’Agost de 2016

 

Recull de dades : Ramon Solé