Una d’aquestes llegendes – compte que fa molts segles, abans de l’edificació del monestir cristià, en aquestes coves es situava un santuari dedicat a la Deessa Venus. Ella de tant en tant apareixia en aquest temple per atendre els éssers humans que necessitaven la seva ajuda. Després de les audiències ella canviava l’interior de les coves on es trobava el santuari dissenyant formacions fantàstiques segons el seu estat d’ànim, conversava amb els sacerdots que li servien, passejava amb els follets i jugava amb les fades que habitaven a les grutes, les cascades , les fonts i els rius propers.
Cova Sant Miquel del Fai
Quan va arribar l’època cristiana, en aquest lloc tan pagà es va presentar l’arcàngel Miguel que va llançar a tots els follets i les fades als abismes i remolins situats prop de les coves. Per això en el seu honor al lloc del temple pagà va ser fundat el monestir cristià
No obstant això, quan Sant Miquel se’n va anar, algun temps després els follets i les fades ressuscitar i van tornar als voltants del cenobi.
Des de llavors les nit de lluna les fades canten melodiosament i les seves veus ressonen per la vall i les muntanyes de les Cingle de Berti, i quan alguna persona els pregunta :
“Qui sou vosaltres que canteu des del fons dels estanys?,
Elles responen :
“Som les fades d’aquests contorns que ens vam caure en els estanys”.
I es diu que quan algú intenta ajudar, queia irremeiablement fins al fons d’aquestes aigües sense poder sortir mai. Això explica les freqüents morts que es produeixen entre els banyistes dels estanys que es troben en Fai i Riells.
Sant Miquel del Fai
Autor : Antoni Pladevall (1970) i publicada amb el títol “El Temple De Venus” al llibre “Llegendes de Sant Miquel del Fai” (Ed. De l’Brau, 1993)
Recopilació de la Llegenda i fotografies antigues : Ramon Solé
fonts naturals, aigua, muntanya i més 