Fonts
Fonts
Des del Bloc de Les Fonts, Aigua, Muntanya i … Mes,
Aigua
Aigua
us desitgem molta Prosperitat i Feliç Any 2015 !!!
Muntanya
Muntanya
De tot cor : Ramon Solé
I… Mes
I… Mes
Recull de Fotografies : Ramon Solé
El safareig públic de Prats de Lluçanès, es troba situat al costat del torrent Merdinyol, a uns 100 metres a la part sud de les Tres Fonts.
Te una estructura rectangular amb unes dimensions aproximades de 11 x 7 metres construït amb maçoneria de pedra irregular i obra, i teulada d’una sola vessant amb bigues i llates de fusta.
Presenta obertures als tres dels quatre costats, de diferent alçada, construïdes amb brancals de maó i coronades amb arc de mig punt amb decoració de maó a plec de llibre.
Sobre porta i accés hi ha una inscripció de ceràmica amb la data de 1911 que va ser inaugurat.
L’interior presenta un terra enrajolat i un safareig de importants dimensions de 7’70 x 3’55 x 0’75 metres, amb batents de pedra resseguits per taulons de fusta, que en pocs llocs es conserven, i ha un passadís a tot al seu voltant.
Hi han dos curiositats a destacar, la primera esta situada al centre on hi ha un sobreeixidor circular, i a la paret nord (que no té obertures) hi ha un sistema de ferro a mode de comporta amb dos petits canals que serveix per controlar l’entrada d’aigua al safareig.
En altres casos d’arreu a Catalunya, trobarem a l’inrevés, que al centre es per on entre l’aigua neta al safareig i en un lateral hi ha un furat que actua com a desguàs, com el cas del Safareig del Raval de Piera
Piera – Safareig del Arrabal
La segona curiositat, es que adossat a la façana exterior sud, i descobert, hi ha un petit safareig de pedra.
Us recomano visitar Prats de Lluçanès, per les ermites i masies antigues i per les moltes Fonts Naturals que te per tot el seu municipi i un lloc de Pic Nic molt ven arreglat situat a la Font de les Coves.
Per mes Informació del Pic Nic :
http://somdepicnic.blogspot.com.es/2014/06/area-recreativa-de-la-font-de-les-coves.html
Text : Ramon Solé
Fotografies : Victòria Casas i Tauste
De fet aquest petit torrent neix al Municipi de Castellar del Vallès, a la serra del Vent i recorre uns 6 quilometres fins donar les seves aigües al riu Ripoll a prop del pont de Castellar.
El torrent de Colobrers també és conegut amb el nom de torrent de la Tosca o de Can Pagès.
A part de nodrir-se dels abundants aqüífers de la zona, hi han dues fonts en el seu recorregut final, la Font de Can Moragues i la de la Tosca, que donen directament l’aigua al torrent.
Des de 1856, bona part de l’aigua es recollida per una resclosa i una mina que a traves d’una canal amb galeries subterrànies porta l’aigua als conreus de diferents propietats de la zona i dels horts a peu del riu Ripoll.
Dos son les característiques principals del Torrent de Colobrers, en la basant de Sabadell, un és la vegetació que envolta tota la seva llera. Es un micro clima molt humit durant bona part de l’any, que ha favorit el creixement i conservació de tota una varietat d’espècies vegetals, tant d’arbres com de plantes. Saücs, Plàtans, pollancres entre mesclats entre joves pins i alzines. De plantes hi han falgueres, cua de cavall entre moltes altres pròpies del lloc i racons molt humits, on raja l’aigua en forma de degotalls formant grans panels de molsa fent formes espectaculars.
L’altra característica, es el pont o cavitat que trobem en el torrent de Colobrers, que sembla que aguanti tota una muntanya. Es va fer per l’erosió de l’aigua a les parets de la muntanya, per evitar fer tot un meandre a la muntanya. Quan baixa molta aigua forma un saltant molt bonic.
Durant l’any 1991 joves de l’Escola Taller de medi ambient La Salut, patrocinat per l’Ajuntament de Sabadell, van portar una tasca important amb la neteja i arranjament del torrent, i varen instal-lar baranes i ponts en llocs necessaris per fer millor el transit dels visitants, que podent fer ho a peu o amb BTT.
Si no el coneixeu, val molt la pena i no us podreu ressortir de fer moltes fotografies dels nombrosos recons que ens surten al pas a mesura que anem recorrent el torrent.
Text i Fotografies : Ramon Solé
Diu la llegenda …
“ que fa molt i molt temps, una caldetenca anomenada Leonor va ser raptada pels corsaris sarraïns que van ser incapaços de maltractar-la degut a la seva extrema bellesa. És per això que es varen decidir a entregar-la com a esclava al príncep Zeirí, que la va tractar com el seu millor tresor. Leonor va ser estimada per tots el que la varen conèixer, i tant va ser així que va ser lliurada a les Corts de la princesa Fàtima. La princesa estava molt malalta, patia de lepra i els metges ja no sabien què fer per guarir-la, la Leonor, que mica en mica s’havia anat convertint en amiga i confident de la princesa, va desvetllar-li un secret que podria ajudar a la princesa en la seva malaltia.
![La font termal[2]_01](https://fontsaigua.files.wordpress.com/2014/11/la-font-termal2_01.jpg)
Li va dir que a Caldetes hi havia unes aigües termals que tenien propietats medicinals i que de ben segur la podrien ajudar en la seva malaltia.
Així que la princesa es va decidir a viatjar fins a Caldes, i es va hostatjar a les afores del poble per a què ningú la veiés, a una de les torres de guaita.
Però evidentment la princesa no era invisible, i ben aviat les gents del poble van començar a veure llums i formes fantasmagòriques que passeja ven pels voltants de la torre, i a sentir sorolls estranys. És per tot plegat que la torre en la qual es va amagar la princesa Fàtima, va rebre des d’aquell moment el nom de la Torre dels Encantats, nom amb el que encara avui dia és coneguda.
Cal dir, evidentment que aquestes aparicions no es tractaven de fantasmes, sinó dels membres de l’escorta de la princesa sarraïna. I és que cada nit Fàtima baixa va amb el seu seguici a prendre les aigües, portant tots ells robes blanques que els professaven aquells aspecte fantasmagòric que havien vist les gents del poble. El tractament va ser realment miraculós, i la princesa no només es va guarir, sinó que es va acabar convertint en una persona molt més amable, afable, generosa i benèvola.
En agraïment per la seva ajuda, amabilitat i serveix prestats la princesa va donar la llibertat a la Leonor.I no només va passar tot això, i és que a part de la cura a la seva malaltia, Fàtima també va trobar l’amor. Es va enamorar d’en Busquets, un ciutadà distingit de la ciutat amo de moltes terres i amb molt de renom, amb el que es va acabar casant.
I com a símbol del seu amor plantaren una olivera davant de la Torre d’en Busquets com a símbol del seu amor, símbol que avui encara perdura.”
Va ser escrita i popularitzada per primera vegada per l’historiador de la Caldes d’Estrac – Medieval, Joaquim Salarich (1816-1884).
Recopilació del Text i Fotografies : Ramon Solé
Centelles era una població que tenia varis molins d’aigua fa mes de 500 anys en rere. Un d’ells, encara podem visitar la casa i el lloc on estava ubicat, es el Molí de l’Estrada, situat a les afores del poble a la part baixa de la Cinglera de Bertí, en el torrent de Cira.
Al costat dret del torrent hi ha la Font del Molí de l’Estrada, molt ben conservada i que esta envoltada de vegetació pròpia d’un lloc ben humit.
També el seu conjunt, que fa el caient de l’aigua del torrent i a la vegada, a l’estar a prop de la casa del molí, fan encara un lloc molt mes bonic i agradable.
Per arribar-hi cal agafar la pista asfaltada que porta a Can Vinyoles i molt abans d’arribar-hi, un cartell ens senyala la ubicació del Molí i de la seva font.
Recordeu que cal entre tots, respectar i conservar les Fonts Naturals.
Text i Fotografies : Ramon Solé
Podríem estar en una font de les aigües mes antigues pel us dels habitants de Catalunya. Efectivament, des del assentament dels romans a La Guissona del segle II desprès C., per les seves necessitats varen construir un pou que des de aquest i a traves d’una mina o galeria, molt ben feta donat que encara avui en dia es conserva, subministrava l’aigua a la gent.
Els segles van anar passant, en aquell lloc es va construir el gran Safareig i Les Fonts monumentals que en varis períodes es van anar remodelant. El lloc va prendre el nom popularment de Les Fonts de Guissona.
La font principal en forma de capella monumental, disposa de cinc brocs, de fet, era on sortia l’aigua per que la gent recollís amb els càntirs aquella aigua per el seu consum, donat que a casa no es tenia. A una certa alçada, podem veure la imatge de la Verga de la Salut, per axó, també es coneix com La Font de la Salut.
A l’altre costat i a tocar del safareig, hi ha les altres Fonts de quatre brocs, que les dones anaven a rentar-hi les verdures i fruita, va ser construït a l’any 1776. L’aigua sobrant, anava a parar al Safareig i a l’Abeurador. Cal destacar que aquest safareig de dimensions notables comparat amb altres llocs, disposa de dos compartiments un on era per rentar-hi la roba i l’altre per esbandir-la.
L’aigua com diem, passa a un allargat abeurador per a que nombrosos caps de bestiar bavessin al mateix moment.
Fins i tot, l’aigua sobrant, es dirigia per uns canalons a les hortes properes, per aprofitar pel rec.
Com diem, el temps passa també per les fonts i les envellies, el ser humà deu de tenir cura d’aquestes fonts i comprometre’s, per que una obra tant important com Les Fonts de Guissona perduri per molts segles mes…
Per informació complementaria, feu un clic aquí :
http://www.guissona.net/turisme/recomanacio-del-mes/recomanacions-2009/juny-a-fer-safareig
Text i recopilació de Fotos Antigues : Ramon Solé
Bon dia de Sant Esteve !!!
Poques fonts naturals hi queden dins del terme de Montcada i Reixac. A prop de l’ermita de Reixac
hi ha una d’aquestes, es la Font dels Avellaners situada a peu de torrent,
molt a prop de Can Pesses i abans d’arribar a l’antiga pedrera, en el turó proper hi ha l’antiga ermita de Reixac.
Era una de les fonts mes ven considerades per la gent de Montcada i rodalies, que fent una bona excursió anaven a fer fontades en aquesta font, a les hores d’aigues molt abundants.
El paratge a la llarg del últims cent anys ha petit alguns incendis forestals que han fet minvar molt la vegetació del seu entorn.
Farà uns anys, es va portar a terme una remodelació de la font i entorn, segons es diu a càrrec d’un mallorquí . Cal destacar les figures que decoren la placeta de la font on un vell roure presideix el lloc.
Sota la paret de l’arbre hi han varies d’aquestes imatges fetes de pedres.
• Una cara …misteriosa
• Un mussol
• Unes ales d’una gran au
• Un conill
• Un cargol
• Una cara que ens pot recordar el cap d’una calavera
• El cap d’un drac verd
També, i al terra es va fer amb nombroses pedres com la imatge d’una sargantana o llangardaix.
Altres figures podem veure si ens fitxem molt mes…
En l’altra extrem de la placeta, es va fer com un petit estany, que en els anys a acabat pràcticament desapareixent.
En la mateixa font, es va tapar el tub de metall, per una ceràmica ven curiosa.
Al terra pel costat de la pica, fa com una alfombreta circular de pedres petites.
Text i fotografies : Ramon Solé
1.- La Llegenda – L’Arbre de Nadal
Es diu que una freda nit d’hivern, un nen buscava refugi.
Un llenyataire i la seva esposa van rebre’l a casa seva i li van donar de menjar. Durant la nit, el nen es va convertir en un àngel vestit d’or: era el nen Déu. Per recompensar la bondat dels ancians, va prendre una branca d’un pi i els va dir que la sembressin, prometent-los que cada any donaria fruits. I així va ser com aquell arbre va donar pomes d’or i nous de plata.
A mesura que passaven els anys, i amb l’arribada de l’hivern la família del llenyataire vestia els seus arbres (quan perdien fulles) perquè els bons esperits que en ells habitaven no marxesin. Els adornaven amb pomes o pedres pintades i així cada any tornava l’esperit de l’àngel.
Es diu que aquest va ser l’origen de l’arbre tal i com el coneixem avui. Les boles de cristall es van incorporar al voltant de l’any 1750 en Bohèmia i el costum de l’arbre es va estendre per Europa i Amèrica durant el segle XIX.
2.- La Llegenda – El Mariner de Sant Pau
Aquesta llegenda del Mariner de Sant Pau és una llegenda catalana de la qual va ser transmissor Mossèn Jacint Verdaguer.
Fa molts i molts anys, un mariner vivia a l’Empordà i feia viatges mar enllà fins a Mallorca. La seva família l’esperava impacient quan tornava de la mar per disfrutar les hores de lleure tots plegats. Però un dia, tot es va capgirar. Quan era mar endins, el cel s’enfosquí com les entranyes d’una balena i un vent huracanat començà a sacsejar amb fúria la nau. Tot invocant a la verge del Carme va aconseguir salvar-se mentre veia com la nau se li feia miques. Quan arribà a port, veié desesperat com la mar havia arrasat la seva casa i s’havia endut tots aquells que estimava. Sol i trist, va agafar l’únic objecte que li quedava: un rem,i decidí allunyar-se del mar fins a un lloc on ningú no conegués què era el rem que duia amb ell.
Era la tardor i les fulles dels arbres començaven a caure quan va arribar a Banyoles. Les noies filaven vora el llac,semblaven bona gent, però quan va veure l’aigua del llac,va recordar-li massa la seva antiga llar i va decidir marxar. Tot caminant i buscant un lloc on quedar-se, ja era prop de Nadal i va decidir parar-se a Besalú. Els nois i noies del poble jugaven a la plaça, estaven contents, i fins i tot el convidaren a afegir-s’hi. Però quan preguntà a una noia si sabia què era l’objecte que portava i li va dir que era un rem, va decidir seguir el seu camí.
Mirant les serralades, va travessar boscos i prats i arribà a Olot. Ja era dilluns de Pasqua i quan va veure un grup de gent reunida en un dels barris d’Olot es va parar. Celebraven la Pasqua i ballaven el ball del triai. Tot i que els va trobar bona gent i acollidors, quan va demanar a diverses persones què era l’objecte que portava i una li va respondre: un rem. Va pensar que calia continuar el seu camí.
I va arribar a Sant Pau de Seguries. Des del primer moment s’hi sentí com a casa. Allà també estaven de festa, en una ermita a prop del poble. Ells si que van prendre el seu rem per una pala de forner, que és un pala per treure i posar el pa del forn. I allí es va quedar, va refer la seva vida, va tornar a formar una família, va fer de pagès i va construir una masia que avui encara podem veure. La masia s’anomena: El mariner de Sant Pau.
Per això també el gegant de Sant Pau és un mariner per recordar aquell home que un dia va arribar al poble per quedar-s’hi.
3.- La llegenda – Una ànima en pena
La llegenda del rei Artús va ser popular al territori deltaic, sobretot a Provençana, l’actual l’Hospitalet de Llobregat. Una part del Prat fins a la seva independència al segle XVI era possessió de Provençana, que correspon a l’Illa de Banyols. 
Aquesta llegenda tradicional correspon a una mescla entre el Rei Artur, personatge del segle VI i membre de la taula rodona, i de la tradició del Mal Caçador.
Una nit de Nadal, Artús va abandonar la Missa del Gall per córrer darrera d’una llebre blanca, que anteriorment ja se li havia escapat i estava obsessionat. Va ser condemnat a córrer eternament darrera d’aquesta llebre. Posteriorment, en una nit de Nadal, dos masovers van sortir a caçar ànecs salvatges i van desestimar les campanades de Santa Eulàlia de Provençana. La mala sort és que va aparèixer Artús amb els seus gossos i al davant la seva llebre, els dos masovers es van llançar també a la persecució. Es diu que un va desaparèixer sota el fang i l’altre va aparèixer en estat de bogeria.
La llegenda present a Catalunya, és coneguda com Artús el Damnat, que correspon a una ànima en pena. La tradició diu que cada any durant la nit de Nadal es sent un soroll procedent del seu corn.
Recopilació de Llegendes sobre Nadal i Fotografies : Ramon Solé
L’any 1999, es va inaugurar el Jardí Botànic de Barcelona en la muntanya de Montjuic entre l’Estadi de Montjuïc, el Castell de Montjuïc i el Cementiri de Montjuïc. Amb un terreny de desnivells entre les cotes 100 i 140 metres a nivell del mar i una superfície de 14 hectàrees
Estan distribuïdes les plantes i arbres, per especialitats i dels llocs d’on provenen, en plantes i comunitats d’àrees amb clima mediterrani i dividit en sectors que representen les àrees principals. Aquestes són Austràlia, Xile, Califòrnia, Sud-àfrica, l’àrea mediterrània de l’oest i l’àrea mediterrània de l’est. Una secció específica està dedicada a la flora de les Illes Canàries.
De fet el primer Jardí Botànic de Barcelona, datat a finals del segle XVI, estava situat a l’Estudi General dels caputxins a la plaça Reial. El primer amb vocació científica fou el jardí botànic de Sant Joan Despí, creat a finals del segle XVII per Jaume Salvador i Pedrol. La família Salvador fou una coneguda nissaga de botànics catalans (del segle XVII al XIX). Les seves col•leccions estan exposades a l’Institut Botànic de Barcelona.
Mes tard, en l’any 1930, Pius Font i Quer va crear el Jardí Botànic Històric a la pedrera de la Foixarda de Montjuïc. Aquest jardí va ser inaugurat el 17 de juliol de 1941. Va quedar afectat per la construcció d’accessos per als nous equipaments olímpics i l’any 1986 fou tancat degut als problemes d’estabilitat de les parets. Va ser reobert al públic l’octubre de 2003, per ho ja com un jardí mes recuperat per la ciutadania de Barcelona.
El tancament del Jardí Botànic Històric, esdevingut l’any 1986, va afavorir la proposta de construir un nou jardí botànic a Barcelona que a més va acollir el edifici per a l’Institut Botànic i les seves col•leccions, i que s’ha convertit en un centre referent en la conservació de la flora mediterrània.
El nou Jardí Botànic de Barcelona molt mes gran i per tant, amb mes capacitat en plantes i arbres, ha suposat una important millora en una zona de la muntanya de Montjuïc que havia estat oblidada durant força temps. En els terrenys que ocupa hi havia una barriada de barraques anomenada Can Valero i posteriorment un abocador de residus.
Les col•leccions estan dedicades a plantes i arbres de les regions mediterrànies de tot el món, de clima mediterrani caracteritzat per un llarg estiu sec, hiverns suaus i pluges en la primavera i tardor.
Hi ha en la part mes baixa un gran llac on podem veure plantes aquàtiques.
Recopilació de la Informació i Fotografies : Ramon Solé
Avui us proposo fer una caminada matinal de tardor / hivern, per la llera del riu Mogent, entre els pobles de Cardedeu i Llinars, bona part dins del municipi d’aquest últim.
La poso com una caminada diferent, perquè podrem gaudir d’arbres i vegetació ven diversa, i d’uns espais de lleure, tot el camí transcorre com us dic per el costat de la llera del riu, aquest esta paral•lel entre la zona Industrial de llinars i l’Autopista.
Podem iniciar des de qualsevol punt de Cardedeu, i arribarem a passar pel costat del Torrent Llibre en el barri de Poble Sec, a l’arribar als Jardins de Sant Jaume, prendrem un camí ample de terra que ens portarà a les últimes casses d’aquest sector,
passarem pels carrers d’els oms i de les Alzines.
En aquest punt, en el lloc conegut com Can Pujades,
es on pròpiament comença l’itinerari de caminada i no accessible als vehicles a motor.
Si anem en dissabte o festiu, es un lloc tranquil donat que no hi ha activitat Industrial,
i podrem veure un moviment de gent de totes les edats fent camí, uns amb bicicleta, altres a peu, corrent i inclús hi ha qui aprofita les instal•lacions que anem trobat per fer exercicis i/o gimnàstica.
La vegetació es important com riba de riu que esta format per a pollancres, desmais, plàtans i podrem comprovar que son els mes grans en alçada i diàmetre existents per aquesta zona.
Altres arbres mes joves en trobarem també, junt amb una rica i diversa vegetació que omple el camí en algun cas amb flors.
Si ens fiquem el mes propers al riu, podem trobar algun Martinet Pescador, entre altres aus mes correntes.
En un punt concret si el riu no passa massa crescut, podrem travessar-ho i des d’allí iniciar diferents itineraris tot aprofitant l’ample camí que passa per sota de l’Autopista, carretera i de l’AVE i ens porta a peus de la serralada per inicial recorreguts diversos.
Nosaltres retrocedim i seguirem fent camí de nou paral•lels al riu Mogent, tal com fèiem fins ara.
i trovarem algun pont per salvar els torrents.
A la llarg del camí trobarem alguns cartells que ens informen, on estem o per on podem dirigir-nos.
Al poc temps, el camí fa un petit gir i puja de desnivell a les antigues naus industrials de Llinars, per ho, podrem agafar un camí de terra mes estret que entre vegetació i mes brut el terreny de deixalles ens portarà a uns caps abandonats tot passant front a la deixalleria de Llinars.
Ara si caminem per l’acera pel costat de les diferents naus industrials, fins arribar a una petita zona de lleure on hi han taules i uns bancs . amb uns notables i allargassats plàtans de varies brancals que ens criden molt l’atenció,
amb un camp amb gespa natural molt extens, pot ser que ens faltaria aquí i a la llarg de la caminada poder disposar d’alguna font , en que fora d’aigua de xarxa.
A la dreta nostra, passarem pel costat d’uns horts , estem molt a prop de l’estació de Llinars, on podrem fer el retorn amb el tren, i que amb mes d’una hora haurem fet la caminada.
O be, allargar la caminada, per un itinerari alternatiu per no tornar per el mateix lloc, una vegada creuats el poble, seguirem la carretera, passarem pel costat de l’Església,
la seu de la Policia Local i d’un gran Poliesportiu, anirem per una via que ja esta preparada amb un camí o aceres laterals fins entrar a Cardedeu, apta tant per caminar con per anar amb bicicleta.
Text i Fotografies : Ramon Solé
fonts naturals, aigua, muntanya i més 