Avui destaquem : La Font de Sant Ramon de Vallvidrera (Barcelona)

Avui destaquem : La Font de Sant Ramon de Vallvidrera (Barcelona)

Hi han moltes de fonts arreu de Catalunya  dedicades a “Sant Ramon” o, a “Ramon”.

Avui es el dia de Sant Ramon Nonat, 31 d’agost, per aquest motiu us destaco la Font que hi ha a Vallvidrera, al Municipi de Barcelona.

Aquesta Font de Sant Ramon,  ha sofert  moltes agressions, naturals i algunes d’ humanes.

Per exemple,  tenia un mosaic dedicat al Sant, ara esta totalment trencat; va patir una important d’esllavissada de terra que la van colgar; també, la sequera dels últims anys, han fet que no ragi aigua.

Esta en un fondal molt bonic, que és pot arribar des de Vallvidrera superior o des de el berenador de Santa  Maria de Vallvidrera o conegut popularment de “Santa Barbera”, esta ben senyalitzat.

Text i Fotografies : Ramon Solé

Fem safareig…al rentador de Torà

Son varis els elements que forment el seu conjunt, com  la font, les piques, l’abeurador i el safareig.

La Font, coneguda per la Font de la Vila, es una edificació rectangular, que amaga l’aljub o dipòsit d’aigua, i coberta a doble vessant de lloses. El frontal està protegit per un porxo amb un gran arc de mig punt. També s’hi observa una torreta de totxo, construïda posteriorment, amb la finalitat d’airejar l’aigua d’entrada.

Fotografia de Josep Salvany – 1913

El mur dret té adossada una pica subdividida en tres compartiments que servia per rentar la verdura i altres aliments.

A la part esquerra s’adossen quatre piques que servien d’abeurador d’animals. La part del darrera és ocupada per el gran safareig amb les lloses inclinades per rentar la roba.

Com a curiositat, a la plaça frontal s’hi pot veure un cartell amb la llegenda ” el 12 d’octubre de 1907 l’aigua arribà aquí­” que fa referència al nivell que assolí­ l’aigua del riu Llanera després d’uns forts aiguats.

Aquest Safareig i Font, estava fa cent anys, a les afores del pobla de Torà, prop dels camps, on avui en dia,  tot son cases i carrers…

Com que aquelles èpoques, com a molts d’altres pobles, la gent a casa no disposava, ni tant sols d’aigua i menys d’aigua correnta, tenien de sortir del poble i anar a La Font a recollir-la o be, a fer la bugada les dones, bona part dels dies de la setmana, per tant, no era una costum, era una necessitat en fer-ho.

 

Recopilació del text, de les Fotografies antigue i Fotografies actuals

Ramon Solé

 

 

 

 

 

 

Visitem el Molí de Vallcarquera del Figaró

Des del Figaro, entrarem en el massís del Montseny pel camí asfaltat que va paral·lel a la riera de Vallcarquera

tant punt que creuem la citada riera per sobre d’un pont,  veurem a la nostra dreta una edificació que és pròpiament  el molí, actualment en des ús i abandonat.

Molí de Vallcarquera

Tant sols quedant les parets i sostre, que estan bastant deteriorats.

A l’exterior, en la seva part de darrera encara observem que hi ha la bassa del molí,  on és recull l’aigua de la riera, per medi d’una resclosa i a traves d’una canal ho porta fins la bassa i desprès de forma regulable entrava al molí.

Resclosa

Resclosa

Canal

Canal i Bassa del Molí

En front mateix a l’altra costat del camí, hi ha la Font del Molí de Vallcarquera.

Font del Molí

A menys de cinc minuts a munt pel camí,hi han uns dipòsits d’aigua i tambè,  esta l’ermita de Vallcarquera al costat de la masia  i que us aconsello d’anar a visitar.

Dipòsits

Encara hi ha la canal que baixa des de el Molí fins el poble, on regava els conreus que fa mes de cents en rere allí n’havien molts.

Antiga canal que en part anava pel costat del camí

Text i Fotografies

Ramon Solé

Can Mercader, un gran Parc urbá.

El Parc de Can Mercader pertany al municipi de Cornellà de Llobregat. Prové d’una antiga hisenda agrícola, corresponent a la masia anomenada Mas Oriol de l’Empedrat, de la qual hi ha notícies documentals des de finals de l’edat mitjana.

Can Mercader és una peça d’importància vital com a única gran zona verda dels 80.000 habitants de Cornellà de Llobregat.  Està limitada pel nord amb el Reial Canal de la Infanta, pel sud amb la carretera de L’Hospitalet, per l’est amb la ronda de Dalt i per l’oest a l’avinguda de Can Mercader.

Disposa d’un avinguda dels plàtans que és l’eix principal del parc: el travessa de sud a nord. A la part més baixa hi ha la gran esplanada de jocs amb el trenet.

Més amunt, el llac, els jardins amb glorietes i miradors, els camins, les zones d’estada i un Bar- Restaurant.

A la part central trobem una antiga estructura de terrasses i jardins que inclou les dues peces emblemàtiques del parc: el palau i la plataneda.

En un costat del Parc, està ubicada la piscina municipal: envoltada de palmeres, és la principal protagonista durant els mesos d’estiu.

Al Parc se celebren la Jordiada (a l’abril), la Festa galega (al juny),  tots els festius funciona el trenet,  a l’octubre hi ha la seva Festa del trenet , diverses nits d’estiu es celebren actes, visites guiades al Museu Palau Mercader i diverses activitats per a escolars i exposicions diverses.

Es molt important aquest Parc per la gent de Cornellà, hi així és, sobre tot els caps de setmana que queda demostrat amb la gran assiduïtat de famílies que és desplaçant a aquest Parc per gaudir d’ell.

Text i Fotografies

Ramon Solé

La Curiositat : Una Font Urbana per el civisme

Aquesta font d’aigua de xarxa, diu el que te de dir, amb poques paraules :

Cal estalviar aigua, no fer ús incontrolat…, per que es un recurs limitat… i cal entre tot, fer un consum real, amb moderació i amb les necessitats propies…, estem a l’estiu i  no plou el que deuria fer, tenim de prendre consciencia !…

L’Ajuntament de Granollers de des fa anys, està fent  aquesta campanya, a les fonts de xarxa pública.

Tots som responsables de la nostra aigua, i que necessitem dia a dia pel nostra propi comsum, cal fer un esforç i estalviar…

L’aigua es vida, és per la nostra propìa vida… !!!!!!

Text i Fotografies

Ramon Solé

La Llegenda de la Casa Blanxart i les quatre dones d’aigua de Granollers

Can Blanxart  és una casa modernista situada a la cantonada entre els carrers Joan Prim i Torras i Bages.

Can Blanxart

Aquest edifici granollerí s’integra en la primera producció modernista de Jeroni Martorell, que fou arquitecte municipal de Calella.

El que més destaca de l’edifici, és la gran figura femenina de pedra coneguda a Granollers com la dona de pedra de gust noucentista i rodejada de motius vinyaters que apuntala amb el braç la tribuna del pis principal. Aquesta té coberta de pavelló, amb perfil ceràmic i gàrgoles als extrems i s’inscriu en un balcó seguit amb treball de forja que traspassa la cantonada.

La LLegenda :

Tot comença quan el nen de Can Blanxart,  decideix anar a banyar-se al riu Congost i fer campana a l’escola. Es treu la roba i quan surt de l’aigua no hi troba la roba. Avergonyit, torna a casa seva i el seu pare el renya. El nen torna al indret del riu i comença a plorar tan desesperat que aconsegueix fer aparèixer quatre dones d’aigua de dins del riu que li tornen la roba.

Riu Congost

Un dia el pare coneix les Dones d’Aigua i en queda tan meravellat que decideix construir un petit palau per a elles amb un estany per tal que es puguin banyar i no es tornin pedra. Però un dia de molta calor, l’estany queda sec i el pare i el fill s’obliden d’omplir-lo. Les dones d’aigua es converteixen en dones de pedra, però a través de les llàgrimes de pare i fill es tornen a convertir en dones d’aigua, i desapareixen. En veure que s’esvaeixen, tots dos deixen de plorar i la darrera dona d’aigua, la rossa, queda per sempre al portal, com una figura de pedra.

Recopilació del Text : Cedit per l’Ajuntament de Granollers

Fotografies : Ramon Solé

Avui destaquem : La Font de Torrefeta

Torrefeta és un poble de la província de Lleida i Comarca de La Segarra, capital del municipi de Torrefeta i Florejacs situat a la comarca de la Segarra a 4 km de Guissona i 11 de Cervera. Accedim per la carretera L- 313.

No cal entrar al petit poble, seguirem per una pista ben indicada  uns 300 metres, i que ens portarà directament al Parc de la Font.

El part es molt planer i de bosc de Pollancres majoritàriament, es in indret  bonic i acollidor, Per la festa Major es punt de reunió de totes les famílies del poble.

La Font, es de tres brocs, en general tot l’any hi ha aigua. Podem fer Pinc Nic i gaudir de tranquil·litat i de la naturalesa.

Text i Fotografies

Ramon Solé

 

 

 

Fem safareig…al rentador Monar del barri de Querol de La Garriga

Text cedit per l’Ajuntament de La Garriga.

Just després del seu naixement, al molí de Blancafort, el rec Monar ja regava els horts i rentava la roba del barri de Querol

El veïnat de Querol era conegut al segle XVII com a “carrer dels còdols” pel tipus d’empedrat que cobria la via. Les cases del veïnat daten dels segles XVI-XVIII. Pel mig hi passa el camí ral, la principal via de comunicació que travessava el terme de la Garriga abans de la construcció del carretera de Ribes. Després de sortir del molí de Blancafort, el rec Monar travessa el camí ral just aquí en direcció a l’est, en la seva recerca de la cota més alta per tal d’augmentar la superfície regada. Precisament en aquest punt hi ha un safareig tradicionalment utilitzat per les dones del barri per rentar la roba. El safareig té una peça ceràmica per a cadascuna de les cases.

Si des d’aquí seguíssim cap al nord i agaféssim la carretera a l’esquerre, arribaríem a Can Blancafort del Molí.
De la puixança dels Blancafort del Molí en donen testimoni la casa principal (XIV-XV) i la masoveria (segle XVIII), el molí fariner amb la bassa (segle XIII); el celler (segle XVIII) i, finalment, la capella del Roser (segles XVI) que mostra sobre la porta l’escut dels Blancafort: una roda de molí coronada per una testa d’àngel.

L’any 1163, a prop de la torre ja hi havia un molí sota domini de Berenguer de Sant Vicenç. A finals del segle XIII, aquest molí passà als Blancafort, que el van reconstruir i en van prendre el nom. Llavors, entre els segles XIV i XV, es va allargar successivament el rec de sortida de l’aigua del molí de Can Blancafort per tal d’instal•lar-hi altres ginys. Va néixer així el rec Monar.

El Comentari :

Actualment, podem veure el punt on entre l’aigua del riu Congost al rec, i un cop passades les cases del Barri de Querol, ens trobarem el safareig.

Es petit per ho, ja era suficient per aquella època que les dones del barri no disposaven dels medis actuals.

Esta ben conservat i esta a l’altura d’errant de terra.

 

L’aigua continua paral·lela a la carretera i es divideix en dos ramals per garantir l’aigua als conreus que hi han en aquest tros. Observen que alguna parcel·la de terreny, disposa d’una bassa per magatzemer l’aigua.

A partir d’aquí el rec, ja entre soterrat per la població de La Garriga.

Un dels llocs on passava rec a l’entrar a La Garriga, era pel costat de  la Font  de Santa Digna, construïda l’any 1915

Tot aquest conjunt, forma part d’un itinerari cultural que és pot fer sortint des del Centre de La Garriga i us podeu obtenir mes dades en el Punt d’Informació.

El meu agraïment a l’Ajuntament de La Garriga per tota la informació.

Recopilació del Text i Fotografies

Ramon Solé

El Rec Comtal, com es ara

Ahir varem conèixer  l’Historia com era quan es va construís fins que va deixar de donar servei, avui veurem com es en l’actualitat, que per medi d’un passejada podem conèixer-ho.

Podem arribar a Montcada o al barri de Vallbona per medi d’un autobús que surt de Barcelona de la terminal de Fabra i Puig, o be, anar-hi amb el tren de Sant Celoni o Granollers fins l’estació de la RENFE.

El recorregut el podem iniciar en la Casa de la Mina de El Reixagó, que com us vaig comentar es actualment la seu d’un Casal per avis del barri.

En la façana, podem destacar l’escut de l’antiga Societat del Rec.

També, veurem per on surt l’abundant aigua de la Mina, unes reixes impedeixen entrar-hi. Al seu costat un majestuosos plàtans, sembla que facin guàrdia.

Aquest lloc esta molt ben conservat, donat que forma part del parc i jardins propers a l’edifici.

Al poc queda soterrat i va durant aproximadament un quilòmetre soterrat, donat que hi ha cases i carrers.

Nosaltres, passarem pel Parc dels Pous on es troben les antigues edificacions de l’Ajuntament de Barcelona dels Pous d’extracció de l’aigua, ara com ara, no és pot ser visitat.

Continuarem pel carrer paral·lel a les vies de tren, fins arribar al turonet de Vallbona, on el rec torna a la superfície, lloc on l’estiu hi ha qui es banya.

Passem molt a prop de les vies, observem ven a prop  que l’aigua es molt neta.

Arribarem on hi han habitatges , allí està com enjardinat el seu recorregut, amb algun pont i arbrat divers. Ens crida l’atenció veure una reixa dins el curs del rec, que serveix per retindré objectes grans i allí mateix hi ha una caseta molt vella, que fa que es desvií part de l’aigua per una petita canat, que servia bàsicament per regar horta en aquella zona.

Hem creuat per la zona enjardinada, algun tram torna esta soterrat, fins arribar al barri mes antic del Vallbona amb caseta baixes, descobrim algun vell pont, que ens fa recordar els que ahir us vaig posar en aquest bloc.

Veiem un camp molt vent conreats i regats gràcies a l’aigua del Rec Comtal.

Ara entrem a un camí estret per costat mateix del rec , anirem en compta de no caure-hi a dins.

A dreta i esquerra trobarem ara, petits horts particulars amb mes o menys terreny, axó arriba fins la part final, que sortirem a la carretera que ve de Barcelona al costat d’una gasolinera, allí el rec és fa impossible seguir-lo, ja al poc a l’entrar al municipi de Barcelona, donarà l’aigua al riu Besos.

I donarem finalitzat el recorregut, per conèixer el Rec Comtal com es ara, al nostres dies.

Text i fotografies

Ramon Solé

 

 

 

 

El Rec Comtal, el seu passat…

 

Turó nde Montcada a principis del segle XX

Dibuix del Rec Comtal a Barcelona

Per ordre del comte Mir, es va refer una sèquia romana i  gràcies aquestes importants obres per l’època, era en el segle X,  es van engrandir  i reforçar el rec, i posteriorment es va conèixer amb el nom de “ el Rec Comtal “.

En aquella època, es necessitava aigua per fer funcionar els molins fariners, eren mes d’ una vintena, també, per a drapers i paperers.

També, el Rec Comtal, va servir a moltes dones per poder rentar-hi la roba, a la llarg del seu recorregut, sempre hi havia alguna fent la bugada, preferien fer-ho al rec que l’aigua era molt mes neta que no pas,  en la llera del riu Besos.

On ara seria :  Gran Via- Marina, La Monumental

L’inicií del rec era a Montcada, rebia l’aigua d’una resclosa mol rudimentària feta amb troncs i pedres. En l’any 1457 la van remodelar i va passar a ser d’argamassa. El recorregut era d’uns 12 quilometres fins arribar a la Barcelona murallada , que servia, per regar les hortes de Sant Andreu, Sant Martí i de la pròpia Barcelona, l’aigua desembocava al port, al Pla de Palau.

Encara a principis del segle passat, era ben visible en trams a Barcelona ciutat que es varen anar cobrint o desapareixent a mesures que la ciutat va anar creixen i construint habitatges, industries i obrin carrers.

En Barcelona, actualment, sols queda algun tram visible, com en el barri de Vallbona on podem veure algun pont molt antic que el creua, en Sant Andreu i el Born de Barcelona queden visible algunes restes sense aigua., també com a record hi ha el carrer del rec Comtal.

Caldria destacar la importància que va tindre l’arribada d’abundant aigua per aquella ciutat antiga i mullada de Barcelona, molts oficis van congregar-se propers al Rec, oficis que necessitaven aigua corrent, com els teixidors, els blanques, els assaonadors entre molts mes.

La Mina El Reixagó, va ser construïda el any 1778, formada per un conjunt de galeries soterrades de 3,5 quilometres de recorregut. Disposa d’un edifici on es feia el repartiment de l’aigua, primers entre el propietaris dels conreus de Montcada i l’aigua per a Barcelona.  Part d’aquest edifici, ara és un casal d’avis del barri.

L’aigua surt a l’exterior i va al rec, a traves de la mina que esta sota de l’edifici, te un sostre ovalat  i en el seu interior hi ha al mig d’aquesta gran mina, una passera  per poder caminar sense mullar-se,  podem veure a la paret exterior de l’edifici, l’escut de la societat  “de la Junta Directiva de Aguas de la Acequia Condal y sus Minas”.

Encara avui en dia, podem visitar el Rec Comtal des de que surt l’aigua a l’exterior i un tram propers a les vies de tren de la RENFE, fins arribar a uns conreus que encara aprofiten aquesta aigua per ús propi per regar. L’aigua va a parar al riu Bessos, poc  abans d’entrar al municipi de Barcelona.

Els pous de Montcada , formats per 3 unitat dintre d’un edifici, van ser construïts a l’any 1878 per l’Ajuntament de Barcelona, en motiu d’una gran sequera que es va patir en aquesta zona i van ser per reforçar l’aigua per les necessitar d’aquell moment de la gran ciutat. Podem encara avui, veure tot el conjunt d’edificis, entre el riu Besos i la línea  del tren de Girona de la RENFE . i al costat del ampli parc dels Pous.

Edifici dels Pous

Aquests pous durant l’any 1989, van presentar un important índex de contaminació que van provocar que l’aigua  no és utilitzes per enviar –se a Barcelona.

Recopilació del Text i Fotografies Antigues

Ramon Solé