Muntanya – El Bosc Eròtic de Can Ginebreda a Porqueres

Des de fa mes de 40 anys, l’ Escultor Xicu Cabanyes, utilitza aquest bosc de Can Ginebreda per tindre la seva obra escultòrica i eròtica, per expressar en cada una de les escultures un sentiment i una situació diferent. Esta emmarcat en un bosc de mes de 40.000 metres, sobre tot de pins i roures, que a través de camins podrem gaudir de cada reco d’un escultura que inclòs ens pot fer reflexionar amb la nostra vida diària.

Està a 6 quilometres de Banyoles, prendrem la carretera la GI-524 en direcció a Sant Miquel de Campmajor i poc abans d’arribar-hi, veurem un trencall a l’esquerra on un cartell s’anuncia el bosc de Can Ginebreda, arribarem a un petit Restaurant. Allí mateix, esta l’entrada al Bosc de Can Ginebreda. Cal posar unes monedes d’un euro per poder accedir a l’entrada.

Des d’aquest punt , podrem anar per el nostra comte, o bé, si som un grup, i haver sol-li citat per antelació, en Xicu, personalment  ens faci de guia, amb les seves encertades i clares explicacions i com i de quina manera ell ho veu la seves escultures.

També, us recomano entrar en el seu taller, un petit vídeo, per ho molt complert  ens explicarà la seva trajectòria i obra realitzada en tots aquest anys i  a la vegada, podrem comprar alguna de les seves obres que allí disposa per la venda. Per a mes informació :

http://www.canginebreda.com/bosc/xicu-cabanyes_cat.html

Bosc de Can Ginebreda Museu d’escultures eròtiques. Crta. de Mieres, km 25.5 17834 Porqueres 972 58 25 38 info@canginebreda.com Si no ho coneixeu, us recomano la visita, val molt la pena.

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Avui destaquem : Les dos Fonts d’Aiguafreda de Dalt, d’Aiguafreda

A la sortida d’Aiguafreda, passarem pel costat de la Font dels Enamorats que ja us vaig destacar en el seu dia.

Des d’aquest punt podem accedir a l’Ermita d’Aiguafreda de Dalt, o be, per la Riera de Martinet,  que te un paisatge molt agradable i bonic per fer-ho a peu,

o amb cotxe,  per la pista que surt des de la Residencia d’Avis i que una vegada hem passat tots el xalets ens pujarà directament fins a l’ermita. Us aconsello deixar a l’aparcament de cotxes el nostra vehicle i fer el últim tram a peu.

D’una forma o altra, em arribar aquesta antiga ermita, al seu costat dret hi ha la primera de les dues fonts,  La Font de l’Ermita d’Aiguafreda de Dalt.

Esta molt ben reformada, amb mosaics, que ens informen de la construcció de l’ermita a l’any 898, gracies a l’Abadessa  de Sant Joan, Emma.

En una part mes inferior i ha l’entrada a la casa o masoveria, annexada a l’ermita, on es pot baixar per unes escales, i en la paret surt l’aigua sobrant de la Font, que va a una antiga pica – abeurador.

Cal destacar, que en un angle, de tot el conjunt, trobarem “El Comunicador”, receptacle o templet  quadrat amb na creu de ferro al centre, on el capellà demanava i orava al Senyor, per el bon temps, les bones collites, i que no haguessin mals i pestes per Aiguafreda i rodalies.

L’altra font, esta darrera de l’Ermita mateix, on forma una explanada.

També cal destacar una gran pica allargada molt antiga.

L’ aigua és proveeix d’una mina o deu d’aigua propera.

Es un lloc molt bonic, agradable i molt fresc.

A tant sols cinc minuts pujant per un camí de l’Ermita, hi ha La Font Fresca,  amb taules i bancs de pedra.

Font Fresca

Text i Fotografies

Ramon Solé

El carrer Aiguafreda de Barcelona, un carrer amb pous, safareigs i bugaderes…

Carrer d’Aiguafreda d’Horta – Barcelona

Al barri d’Horta de Barcelona, hi ha un carrer molt estret i no massa llarg, és com si retrocedíssim en el temps, mes de 100 anys en rere i com si estiguéssim a un poble.

És un grup de  vuit cases baixes adossades una al costat d’altra, i com a curiositat,  front de cada una  d’elles disposa d’un pou i un safareig, moltes també, d’un hort i/o jardí i un petit pati.

Par arribar-hi podem accedir per el Passeig Maragall, i agafar el carrer Granollers, quan aquest es fa mes estret, allí veurem unes cases antigues a la nostra esquerra, a l’altra costat de les casetes i paral·lel, hi ha el carrer Aiguafreda.

Cal destacar, que quan Horta, encara no formava part de Barcelona, en aquella zona,  bona part eren horts i camps, el terreny era molt ric d’aigua en el subsòl, qual cosa va fer que es construïssin a prop de les Masies i les cases com les del carrer d’Aiguafreda,  pous i safareigs pel seu ús propi dels seus habitants.

En un moment difícil econòmicament, cap allà el segle XVII,  les dones dels jornalers per ajudar a l’economia familiar rentaven la roba de la gent benestant de la ciutat de Barcelona i donat que encara aquesta ciutat no comptava amb aigua abundant i corrent, gracies axó, les bugaderes d’Horta van oferir aquest servei de rentar la roba, ja que disposaven d’abundant aigua dels pous i podien fer-ho a cases seva, és va conèixer per tot Horta com les cases de les bugaderes.

Anaven amb la tartana prop del  torrent de la Carabassa fins enllaçar el camí a Barcelona, en general s’anava el dilluns a recollir-la i és tornava la roba neta i ven plegada el dissabte. És veia durant la setmana molta roba estesa en el filats dels horts i patis secança al sol.

És diu que l’any 1856 hi havia censades a Barcelona unes 370 dones amb l’ofici de bugadera, que cobraven entre 4 i 6 rals diaris, amb jornades laborals que duraven unes 10 hores la resta hores feien les labors pròpies de la casa, bona part, estaven repartides entre els  carrers d’Aiguafreda i la Clota d’Horta.

La gent que no és podia permetre  disposar de les bugaderes, calia rentar-la en el Rec Comtal però les aigües d’aquest canal no tenien condicions higièniques, ja que també eren utilitzades per avocar deixalles i tints, així com despulles dels escorxadors.

Així, molta gent de la burgesia de Barcelona, enviava les seves robes a les bugaderes d’Horta, donat la bona fama que aquestes havien agafat durant anys a la Ciutat Comtal.

Entre els anys 1945 i 1955, va ser quan a Barcelona en molts dels habitatges es va disposar d’aigua corrent, amb safareig i/o les  primeres rentadores elèctriques, que van fer que ràpidament les bugaderes d’Horta deixessin  de rentar la roba per la gent de la gran ciutat.

Si no coneixeu aquest petit carrer d’Aiguafreda,  us recomano fer una visita, quedareu sorpresos per que és un carrer a part de nostàlgic, és veu net, ben endreçat i com us deia al principi, ens creurem que a quedat aturat en el temps…

Text i Fotografies

Ramon Solé

 

 

 

Muntanya – Un recorregut per un Bosc Màgic, el d’Orrius

Per aquest  recorrgut aconsellable per tothom, anirem fins el quilometro 2 de la carretera que va de La Roca a Orrius, allí,  entrarem per un camí i a la primera cruïlla de camins deixarem el cotxa ben aparcat. No oblidem que estem dins d’un finca privada, la de Ca l’Argent situada a l’altra costat de la carretera.

Ca l’Argent

Ara ja a peu, agafarem el camí de la nostra dreta, ens fitxarem en front  nostre, on a sobre el camí hi ha la primera imatge, ens recorda a un indi es Maia, si donem la volta a ell, darrera mateix, esta esculpida una altra silueta, ara la d’un Indi Moai.

Cara d’Indi Maia

Cara de l’Indi Moai

Segon sembla els anys cinquanta uns escultors van fer aquestes escultures, i en trobarem ara a mà esquerra del mateix camí principal, l’obre que creiem mestre, l’Elefant.

L’Elefant

L’Elefant

Els escultors van triar molt be la roca per poder fer aquesta verdadera obra.

L’Elefant

Per ho hi ha mes, i ara no es fet per la ma del home, si no, per la mateixa naturalesa, tornem al camí, i a poques passes, quan fa un gir , a la dreta trobarem, les Roques Partides, son com si de forma fàcil amb una espasa es ves fet un tall en diagonal, amb una perfecció incomprensible.

Les Roques Partides

Seguirem un metres mes i ens surt al pas la Granota, una gran pedra en aquesta forma que ens sembla que esta a punt de fer un salt i fugir de la nostra presencia…

La Granota

El camí gira a l’esquerra fent una certa baixada, en aquest mateix punt i a la nostra dreta al mig del bosc, un cap i cos,  com de Dinosaure, ens mira amagat entre la vegetació.

El Dinosaure

Ara em baixat uns metres mes a vall, i també a la dreta, ens sortirà al pas una Tortuga  Gegant, tota ben complerta, la cara i la seva carcassa.

La Tortuga Gegant

La Tortuga Gegant

Seguirem el camí principal que el farem durant uns minuts que ens portarà paral·leles a la carretera direcció a La Roca. En aquest punt entrarem al bosc, de nou, on ens sorprendrà dos Grans Blocs de pedra  separats uns metres entre ells, i amb dos o tres nivells o pisos d’alçada, es curiós i sorprenent  i ens fa preguntar-nos, com s’han posat un damunt de l’altre i com es que tenen un superfície lliça que sembla tallada per igual ?…

Bloc de pedra (dreta)

Bloc de Pedra (Esquerra)

Tornarem al camí i quan arribem a una gran explanada a peu de carretera, mirarem a l’interior del bosc, i allí, hi ha el Botin de Dona, és com que algú s’ho ves deixat fa molts anys.

El Botín de Dona

Pot ser que recorrent mes per dintre del bosc i mirant reco a reco, podríem imaginar-nos mes imatges i fer mes descobertes, aquesta que us he presentat avui finalitza aquí, caldrà fer el mateix camí per tornar al punt d’inici on hem deixat el cotxe.

Per ho no finalitzem realment ara el recorregut, com que encara tenim temps, agafarem des de l’inici, ara el camí de mes l’esquerra, sen se deixar-lo ens portarà, a la Bassa de Ca l’Argent, de fet era utilitzada com a piscina pels seus propietaris.

Bassa de Ca L’Argent

Canal o rec

L’aigua prové del mateix torrent, que a traves d’una canal ho porta fins la citada bassa, que a principis del segle passat, era lloc de reunió dels amos del mas i amb les seves amistats, per gaudir  d’un bon  bany i passar una jornada d’estiu dinant i fent una agradable tertúlia. Disposa d’uns allargats bancs de pedra, que eren utilitzats per deixar la roba o pendre el sol.

Canal i bassa

entrada de l’aigua a la bassa

Vista de la Bassa – piscina

Si seguíssim el camí principal, passaríem per la Font de Sant Bertomeu i fins el Coll, on esta l’Ermita. Per ho axó forma part d’una altra sortida.

 

Text i Fotografies

Ramon Solé

 

Visitem El Molinot, el molí d’Aigua de Canyamars (Dosrius)

A Dosrius, concretament en l’agregat de Canyamars, hi ha un Molí d’aigua dels mes antics de la Comarca, conegut per El Molinot.

 

Està a la sortida del mateix nucli urbá al costat de la Fabrica, sota del camí que porta al Pou de Glaç.

Hi ha constància que des de 1570, ja la gent de Canyamars  molia el gra de farina o blat en aquest molí.

L’Historia

Bassa

Bassa

Sols queda en peu l’estructura externa, com part de la bassa i el cup.

Entrada al Cup

L’Ajuntament i la Diputació, van portar a terme, la neteja del lloc, posant-hi bancs i fent un lloc pel passeig a prop de la riera, ombrejat per els arbres allí existents.

En quinze minuts podem aproximar-nos al Pou de Glaç, que es un dels mes ben conservats i que destinarem un altra dia en conèixer-lo.

Vista general de El Molinot

 

Text i Fotografies

Ramon Solé

Els Secrets de Collserola : La Font de L’Arbos de Les Planes de Vallvidrera de Barcelona

La Font de l’Arbós, va ser una de tantes altres que va patir el canvis en la segona mitat del segle passat. -Estava ubicada en la riera de Vallvidrera, entre el baixador de Vallvidrera i Les Planes, que formen part del Municipi de Barcelona.Era molt freqüentada aquesta popular Font que disposava d’ un Berenador, amb taules i bancs de fusta.Primer va desaparèixer  el conjunt del Berenador, al fer una entrada a l’Urbanització i va començar una decadència per anar-hi. Anys mes tard, es va projectar els Túnels de Vallvidrera, que van afectar plenament a la Font  i que amb les obres va desaparèixer totalment.

Sols quedaran les fotografies com a un mut testimoni de la Font de l’Arbós.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Avui destaquem : La Font de la Cala Banys de Lloret de Mar, una font a peu de costa

En la Costa Brava, a peu de la mar, cent anys en rere hi havien moltes fonts i deus naturals d’aigua dolça. Estaven en els camins antics, com el de ronda, bordejaven tota la costa  que s’utilitzava per anar d’un poble a l’altra, i al costat de les parets i a prop dels penya-segats de la Costa Brava, sempre una font es tenia a l’abast Moltes de les fonts, avui en dia,  al no conserva-les, s’han anat perdent sigui pels temporals de la mar o directament per la pròpia gent.En Lloret de Mar, hi ha una d’aquestes poques fonts natural que en cara podem visitar i te molt fàcils accés, La Font de la Cala Banys. Per arribar-hi, cal agafar el camí que surt de la platja, i que passa per el Monument de la Dona Marinera, escultura de l’any 1966 de l’Escultor Ernest Maragall, en quinze minuts arribarem a la cala Banys, és de gran bellesa natural.A peu mateix de camí, entre un bar –musical i la mar, hi ha la Font de la Cala Banys. Si es època de sequera, pot ser que no ragi, per ho es un testimoni, que també havien fonts naturals a prop de la Mar.A prop podem visitar el Castell de Sant Joan, la platja de Fenals, l’Ermita de Santa Cristina, i passarem per nombroses cales i platges.Com que ja estem a l’Estiu, no fa de mes si aneu a Lloret, de visitar aquesta Font a peu de mar…

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Llegendes de Sant Vicenç Ferrer i el Pou de Montmeló

 

L’Antic Hostal i Pou en Montmeló d’on va ser extreta la llegenda …

L’Hostal de la Grua, amb data 1409, es trobava a la vora del camí ral de Girona, a mig quilòmetre del nucli de Montmeló, on avui hi ha el barri del Sant Crist de la Grua. Es trobava davant de la capella del Sant Crist , i sembla que acollia peregrins que feien la ruta del camí de Santiago.

La Llegenda 1ª :

“Quan Sant Vicenç Ferrer predicava per Catalunya arribà un dia a l’hostal de la Grua, entre Mollet i Parets. Acompanyaven el Sant una gran gentada. L’hostaler es veié atrapat, car no tenia menjar ni per un començal. El Sant beneí els terrossos d’un camp proper a l’hostal i a l’instant es convertiren en pa i altres delicats queviures i beneí també l’aigua d’un pou veí, que era molt profunda i difícil d’abastar, i a l’instant pujà a flor del brocal convertida en un vi deliciós. L’hostaler veia en el prodigi del Sant una manera de fer un bon guany, i en lloc de donar de menjar de franc, ja que res no li costava, o a un preu molt baix, el volia fer pagar a un preu molt fort. El Sant aconsellà tothom que no pagués; quan tothom estigué ben satisfet tornà a beneir el camp i el pou. El camp tornà a convertir-se en terrossos i mai més no ha llevat i l’aigua del pou es va eixugar per sempre. L’hostal sempre més fou pobre i la misèria el perseguí”.
La Llegenda 2ª :

A finals del segle XIX es va recollir una llegenda sobre Sant Vicenç, que feia referència a l’hostal de la Grua . En primer lloc, s’ha de notar que en aquest passatge no apareix cap referència a una imatge del Sant Crist ni a un pou que esdevenen elements molt importants en una llegenda que va recollir Vicenç Plantada al 1893, segons la qual el Sant Crist de la Grua de Montmeló (Vallès) hauria estat deixat en aquest indret per sant Vicenç Ferrer:

“(…) seguint á Sant Vicents Ferrer molta gent pera escoltar sa santa paraula, al arribar al hostal de la Grua á la vesprada venien tots amb fam. Demanà, lo Sant, que hi havia pera menjar y beure; y li respongué l’hostaler: un tros de pa florit y cosa de dos porrons de vi agrós. Feu posar tota la gent á rengles; beneí lo pa i el pou amb lo citat Sant Crist; ‘s posà á repartir pa quès tornà fresc, atipant á tothom; tragueren galledes y més galledes plenes del pou havent se tornat l’aigua vi saborós. En vista d’aqueixos dos miracles, lo citat Sant digué: conec que aqueix siti, atrau á tant sagrada Imatge y per això vos la hi deixo. L’hostaler, avaro com ell sol. Tancà lo pou y feu pregonar lo vi; però al anar per vendre’n trobà que tornava ésser aigua.”

El 1959 la capelleta fou traslladada a l’indret actual i el pou fou derruït.
Recopilació del Text i Fotografia

Ramon Solé

Avui destaquem : La Font del Castell de Savassona de Tavèrnoles

Tavèrnoles, esta a poc mes de 8 quilometres de Vic, seguirem, la carretera que ens portaria al Parador Nacional de Sau, fins passar la Casa – Castell de Savassona, allí tindrem que buscar un caminoi, que és molt perdedor, i que baixar fins molt a prop del Torrent del Castell, aquest camí ens portarà aquesta antiga Font, molt ben conservada,segons posa de munt la font, va ser construïda l’any 1808.Con a punt de referència  de la seva ubicació, hi ha nombrosos plàtans a les rodalies. Destaquem que disposa d’un generós doll d’aigua tot l’any.A prop hi ha com un petit safareig, actualment sec.A prop hi ha l’ermita de Sant Feliuet amb restes d’un poblat iber i tombes antropomorfes a la roca i cassoletes i també trobarem per les rodalies, la pedra del sacrifici, i gravats rupestres.

 

Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Badia

 

 

 

 

Muntanya – Un recorregut per les rodalies del Santuari de Núria i baixada a Queralbs

Qui no ha anat alguna vegada al Santuari de Núria ?… A mi, personalment,  m’encanta fer un tom cada any com a mínim, es un lloc tranquil i per anar-hi sense preses, si a sobre tenim la sort que es un dia clar i fresc, és pot respirar tota l’essència de la natura sense contaminació, un dia com avui, a l’inici de l’Estiu. Em pujat amb el cremallera des de Ribes de Freser, allí anem al Santuari a veure la Verge. Un cop que em esmorzat com cal dintre del Bar i em mirat records o alguna exposició itinerant que hi hagi, iniciem el recorregut.De fonts ni han varies per les rodalies del Santuari, una esta a peu de les vies, La Font de les Esquirol amb taules i bancs de fuste. Per la part de l’ermita de Sant Gil i propera a aquesta, hi ha la Font del Dr. Bassols.També,  la Font del Dr. Pere Tarres i a prop dins d’una caseta la Font  de Sant Gil

Hi ha una altra Font, amb els símbols de Núria : de la olla, creu i campana, aquesta font casi mai raja aigua.Anirem rodejant el pantà i remuntarem per un camí fins el mirador, lloc ideal per fer bones fotos del Santuari i el Pantà, i per l’altra extrem, la vall on cau l’aigua pel torrent. Cap allí ens dirigirem, es un camí, estret per ho no es dificultós si anem en cura de no caure o relliscar, a mesura que baixem podem veure petites balmes que són refugis en cas de pluja o nevada durant l’hivern, es pot comptar en refugiar-nos en ells.Es espectacular, el Salt d’aigua, lloc conegut com a cua de cavall.Ara el camí fa un serpentegi important, i passem per sobre d’una canal d’aigua, tapada amb fusta. Si contemplem a la nostra dreta la muntanya, veurem un salt d’aigua molt gran que es diu El Salt de la Font de l’Alba.  Durant la baixada haurem, de ben segur, vist els cremalleres de baixada i pujada.Al arribar a la cota mes baixa que farem, creuarem un petit pont romànic, ben conservat, ara tenim un certa pujada per unes escales fins passar per la Font del Oratori o nova, a poca distancia esta l’Oratori. Ja veiem les primeres cases de Queralbs, ens girem i quedem admirats per el paisatge que veiem de les rodalies. A la dreta nostra deixem la Font de la Ruira.En mitja hora ja arribarem a Queralbs, on podem dinar i esperar un cremallera que ens portí de nou a Ribes de Freser.

Text i Fotografies : Ramon Solé